LA BONA GESTIÓ
Parlàvem l’altre dia amb uns periodistes sobre Micropobles i la gestió dels seus ajuntaments i em van fer una reflexió d’aquelles que de primer hi pares poca atenció, però que queden instal·lades al cervell fins que al cap d’una estona reneixen prenent tota la seva magnitud.
Aquests periodistes –pel que jo vaig entendre-, posaven en dubte la capacitat de gestió dels electes municipals. Però pel sentit de les seves paraules, no es tractava d’un dubte censurador; més aviat crec que es referien al que ells consideraven una possible manca de formació en alguns casos (i que no té res a veure amb la ignorància).
Com sempre, aquesta mena de comentaris estan molt condicionats pel moment en els que s’emeten. Vull dir que si aquell hagués estat el centre de la conversa i s’hagués produït amb el temps suficient com per a debatre-ho amb la calma que requereix una qüestió de tanta magnitud, possiblement jo li hauria pogut expressar molt més adientment el meu parer del que ho vaig fer.
Tot just amb dues frases, li deia que els partits polítics ja ofereixen formació als seus electes i, ben justificadament, ells va posar una cara de ‘..si tu ho dius !...’. Tenen tota la raó. Si que és cert que els partits proporcionen formació als seus electes, però això no significa que aquests la segueixin i no vol dir tampoc que la formació sigui la més adient a les necessitats de cada electe en el seu lloc (parlant de gestió municipal, és clar).
La formació hi és i hi ha de ser, però evidentment no garanteix la immunitat contra les atzagaiades. Això també s’ha de dir.
Però tampoc crec que el debat central hagi de ser la quantitat de cursos i cursets que qualsevol electe hagi fet. Hi ha molts exemples d’electes de Micropobles amb formació superior: L’alcaldessa d’Alfés (Segrià) és titulada en filologia anglesa per Oxford; l’alcaldessa d’Alpens (Lluçanès) és geògrafa i la de Vallfogona de Ripollès (Ripollès) és llicenciada en ciències polítiques; l’alcalde de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà) és doctor en història; l’alcalde de Colomers (Baix Empordà) és mestre; etc... I no és menys cert que molts altres electes, sense titulació universitària, són, en vista dels resultats, excel·lents gestors.
Des del meu punt de vista, el que m’insinuaven els periodistes era cert com a mínim en part, perquè parlant de la gestió municipal en Micropobles o en grans ciutats, no n’hi ha prou amb una eventual oferta formativa dels partits, segurament seria bo que, per als electes que ho siguin per primer cop, les diputacions o els consells comarcals els haurien de proporcionar una formació bàsica obligatòria sobre aspectes instrumentals, el desconeixement dels quals roba temps i ocasionalment provoca errades. Vull dir que, malgrat que òbviament ja hi ha el personal tècnic municipal, saber com es confecciona un pressupost, què són les partides, quins són els tràmits legals bàsics en un ajuntament, etc.., donaria agilitat i més seguretat als nous electes.
Amb tot, això no garantiria una bona gestió (com tampoc no està garantida en les ciutats), i no ho garantiria perquè tampoc no crec que s’hagi definit ben bé què és una ‘bona gestió’ en un ajuntament de la dimensió que sigui. Per tant, segurament aquest hauria de ser el primer pas, és a dir, posar-nos d’acord en si ‘bona gestió’ vol dir ser capaç d’estalviar molts diners del pressupost, o vol dir ser capaç de captar moltes subvencions o fer moltes obres o aconseguir que tot quedi igual perquè es consideri que el millor és no tocar res, etc...,
I quan hi hagi un acord del què significa ‘bona gestió’, possiblement començaria a ser imprescindible aleshores formar els electes en tècniques de treball en equip, tècniques de comunicació, gestió de projectes, etc... Una llista inacabable d’accions formatives, totes elles útils i necessàries i que molt probablement no es proporcionarien mai als electes perquè la gestió municipal, sobretot en els Micropobles, és més una qüestió íntima de cada ajuntament que no pas quelcom amb transcendència pública. I això és així perquè als partits polítics en general, els interessa més comptar electes l’endemà de les eleccions que no pas saber com ho poden fer per assolir nivells d’excel·lència en els ajuntaments que governen. El que compta és els resultat electoral, no la gestió.
Toni Lloret Grau
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Tuesday 15 December 2009
Tuesday 1 December 2009
EL TERRITORI
EL TERRITORI
Que qualsevol país ha de tenir el seu territori ordenat, endreçat i etiquetat, sembla evident i, de fet, costaria trobar algú que no aboni aquesta afirmació. Jo, és clar, tampoc no diré el contrari.
El que ja costa una mica més és trobar països en els que no es faci o no s’hagi fet un bon debat sobre com s’ha d’ordenar el territori o, el que és el mateix, quin és el valor que se li dona. I no em refereixo pas al valor pecuniari que pugui tenir el sòl aquí o allà, sinó el valor social i polític. Dit d’una altra forma, un bon debat sobre què significa la ruralitat, la zona urbana i l’espai natural en un país, en aquest cas, com el nostre. Debats que han d’anar més enllà de la formal participació en la redacció dels Plans Territorials.
Fa uns quants anys algú va encarregar al Sr. Roca Junyent la coordinació d’un informe –que ara es coneix amb el seu cognom- sobre l’ordenació dels municipis a Catalunya (no del territori en sentit genèric, però s’hi apropava). Un informe que sembla ser que situava com a una de les conclusions la necessitat d’agregar municipis petits, segurament a semblança del que ja fa anys es va fer en ens països nòrdics.
Com deia, ja fa anys d’això i ara no sé dir si per a fer aquest informe es va escoltar a algú que no fos acadèmic d’anomenada o polític de capital. Tampoc sé si es va consultar els veïns del meu poble (jo aleshores no hi era), però ho dubto. El cas és que d’aquest famós Informe Roca ja quasi no se’n parla i, si de cas es fa, els comentaris solen prendre un sentit queixós més que no pas de lloança.
D’ençà d’aleshores s’han anat fent els diversos Plans Territorials i ara ja tenim el país pràcticament ‘qualificat’ que no vol pas dir necessàriament ordenat.
Ara des dels pobles, ja sabem que la gent que més mana dels de Barcelona, ha decidit on podem i on no podem fer una casa, una granja o rehabilitar una masia. El que no sabem és per què des de la capital ens han d’imposar aquesta mena de coses sense preguntar o, com a mínim i segurament més important, sense que abans ens hagin explicat quina idea de país tenen, si és que en tenen, és clar. Però jo vull creure que sí, que alguna idea hi ha en aquells despatxos plens de gent de ciutat que es dediquen a ‘ordenar’ el territori dels altres que és al que ells i elles van a descansar els caps de setmana o on hi tenen alguna segona residència. El que no sé endevinar és quina és aquesta idea de país. No s’ha explicat o, si s’ha fet, és a ciutat amb els grans acadèmics i polítics importants.
Hi ha vida més enllà de St. Just Desvern i més enllà de St. Fost de Campsentelles. Més ben dit, hi ha tot un país en el que hi viuen menys persones però és que no tothom ha de viure a la capital i no tothom hi vol viure.
Si ara fa 30 anys de la ‘revolució dels moviments veïnals’, pot ser seria hora de que comenci una modesta revolució dels que no vivim a les grans ciutats per a poder participar en un debat seriós i transcendent sobre el territori del nostre país.
Toni Lloret (Argençola – Anoia)
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya
www.micropobles.cat
Que qualsevol país ha de tenir el seu territori ordenat, endreçat i etiquetat, sembla evident i, de fet, costaria trobar algú que no aboni aquesta afirmació. Jo, és clar, tampoc no diré el contrari.
El que ja costa una mica més és trobar països en els que no es faci o no s’hagi fet un bon debat sobre com s’ha d’ordenar el territori o, el que és el mateix, quin és el valor que se li dona. I no em refereixo pas al valor pecuniari que pugui tenir el sòl aquí o allà, sinó el valor social i polític. Dit d’una altra forma, un bon debat sobre què significa la ruralitat, la zona urbana i l’espai natural en un país, en aquest cas, com el nostre. Debats que han d’anar més enllà de la formal participació en la redacció dels Plans Territorials.
Fa uns quants anys algú va encarregar al Sr. Roca Junyent la coordinació d’un informe –que ara es coneix amb el seu cognom- sobre l’ordenació dels municipis a Catalunya (no del territori en sentit genèric, però s’hi apropava). Un informe que sembla ser que situava com a una de les conclusions la necessitat d’agregar municipis petits, segurament a semblança del que ja fa anys es va fer en ens països nòrdics.
Com deia, ja fa anys d’això i ara no sé dir si per a fer aquest informe es va escoltar a algú que no fos acadèmic d’anomenada o polític de capital. Tampoc sé si es va consultar els veïns del meu poble (jo aleshores no hi era), però ho dubto. El cas és que d’aquest famós Informe Roca ja quasi no se’n parla i, si de cas es fa, els comentaris solen prendre un sentit queixós més que no pas de lloança.
D’ençà d’aleshores s’han anat fent els diversos Plans Territorials i ara ja tenim el país pràcticament ‘qualificat’ que no vol pas dir necessàriament ordenat.
Ara des dels pobles, ja sabem que la gent que més mana dels de Barcelona, ha decidit on podem i on no podem fer una casa, una granja o rehabilitar una masia. El que no sabem és per què des de la capital ens han d’imposar aquesta mena de coses sense preguntar o, com a mínim i segurament més important, sense que abans ens hagin explicat quina idea de país tenen, si és que en tenen, és clar. Però jo vull creure que sí, que alguna idea hi ha en aquells despatxos plens de gent de ciutat que es dediquen a ‘ordenar’ el territori dels altres que és al que ells i elles van a descansar els caps de setmana o on hi tenen alguna segona residència. El que no sé endevinar és quina és aquesta idea de país. No s’ha explicat o, si s’ha fet, és a ciutat amb els grans acadèmics i polítics importants.
Hi ha vida més enllà de St. Just Desvern i més enllà de St. Fost de Campsentelles. Més ben dit, hi ha tot un país en el que hi viuen menys persones però és que no tothom ha de viure a la capital i no tothom hi vol viure.
Si ara fa 30 anys de la ‘revolució dels moviments veïnals’, pot ser seria hora de que comenci una modesta revolució dels que no vivim a les grans ciutats per a poder participar en un debat seriós i transcendent sobre el territori del nostre país.
Toni Lloret (Argençola – Anoia)
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya
www.micropobles.cat
Monday 9 November 2009
POLITICA I PSICOLOGIA
POLÍTICA I PSICOLOGIA
Essent la psicologia una ciència de les classificables com ‘humana’, en el sentit que s’ocupa principalment dels comportaments dels éssers humans, no ha de semblar rar que es pugui combinar amb la política, una altra de les ‘ciències’ (en aquest cas entre cometes) humanes.
De fet, una i altra ja fa temps que col·laboren, però més aviat ho fan des de la ‘filial’ de la psicologia que és el màrkening, és a dir, des de la perspectiva d’ajudar a vendre un eslògan –o una simple acció- política. El que ja no s’estila tant és la pràctica de l’anàlisi psicològica de la política aplicada.
I des d’aquesta vessant, la meva intenció no és pas la de dictar doctrina, ni la d’encetar saberuts i profunds anàlisis teòrics. Em plantejo tant sols algunes prudents reflexions tant discutibles com es vulgui, però que, a aquestes alçades, crec necessàries.
La primera i a dia d’avui imprescindible, fa referència, és clar a la corrupció de polítics (que no és igual a la corrupció política). Un fenomen aquest que, a banda de basar-se en l’aspecte més evident que és el del lucre, jo fonamentaria també en una mena de narcisisme omnipotent.
Efectivament, si fem un repàs intuïtiu als recents casos de corrupció de polítics, és fàcil adonar-se que les persones implicades acostumen a ser gent benestant; o sigui que no parteixen de la posició de pobres per a voler fer-se rics, sinó que tot i que potser alguns d’ells no entrarien en la categoria de milionaris, si que tenen una vida prou acomodada com per no haver de patir per si arriben a final de mes. Alhora, aquestes persones també solen ser càrrecs polítics de segona fila en actiu o ‘ex’ de primera o segona fila.
I per què doncs algú que no necessitaria arriscar-se a delinquir ho fa, tot i havent pogut veure com altres en situacions semblants han estat descoberts i castigats ?. La meva resposta a aquesta pregunta és la que apuntava suara: per ‘narcisisme omnipotent’.
Fer de polític de segona fila o ser un ‘ex’ conscient de que ja no hi ha opcions de tornar a la palestra o de que s’ha tocat sostre, és quelcom que la major part assumeixen plenament perquè saben què volen i saben per què ho volen, sempre des de la perspectiva d’un bon principi de la realitat (no deixaran de ser qui són per assumir segons quin càrrec). Alguns altres però, acaben assimilant-se amb el lloc que ocupen, és a dir que acaben considerant que ‘la ciutat són ells’ o que ‘són imprescindibles per..’i que per tant el benefici de la ciutat ha de ser també el seu benefici perquè aquella sense ells no seria res. Algú en podria dir despotisme d’això.
Per tant doncs, i des del meu punt de vista, la corrupció d’alguns polítics no és només una qüestió de diners, és també quelcom relacionat amb l’exercici del poder i del lideratge (o quelcom relacionat amb la fantasia de voler reviure episodis de poder i lideratge). I és que si algú es pensava que la democràcia és per sí mateixa un antídot contra la tirania, va errat. Per a una personalitat altament narcisista, el fet de guanyar unes eleccions o de que el guanyador els situï en una posició de privilegi, pot significar un bon nutrient que alimenti la seva sensació d’omnipotència que, al seu torn, els ajudarà a situar-se per damunt del bé i del mal. D’aquí al despotisme i la tirania –amb pàtina democràtica- hi va un sol pas.
La segona reflexió, lligada a la primera, fa referència a les organitzacions polítiques com a instruments que potencialment emparen i donen pàtina ideològica als comportaments dels seus integrants.
Algú que intenti adherir-se a un partit polític, dels més anomenats, no haurà de passar massa filtres. De fet i sovint, només caldrà que posi les seves dades en un formulari d’internet i serà benvingut. Estic convençut que qualsevol amb pocs escrúpols ideològics, podria adherir-se a quatre o cinc partits alhora i no passaria gran cosa excepte, és clar, si arribés el moment d’encapçalar o formar part d’alguna candidatura concreta. En aquest punt és en el que els ‘amos’ de les sigles demanarien alguna prova de fidelitat i els altres mostrarien algun tipus de sorpresa i decepció. Però si el dels pocs escrúpols ideològics decideix canviar-se de bàndol, els de la decepció el beneiran i els primers faran veure que s’enfaden. Però al capdavall, el dels pocs escrúpols, continuarà sent alcalde o regidor o president o el que sigui.
I és que la quantitat d’adherits, per a un partit polític, és un dels indicadors més clars de la seva potència en l’entorn social que li sigui propi. Per tant doncs, estem parlant de quantitat i no de qualitat perquè a les organitzacions polítiques, no només els calen vots a les eleccions, també els cal demostrar el màxim de musculatura possible perquè molts d’ells, consideren que la seva fortalesa no rau tant en el seu ideari, com en el nombre de vegades que són esmentats beneficiosament a la premsa.
Estic suggerint que els que es vulguin adherir a un partit polític hagin de passar tests psicològics ?. No, el que sí que vull dir és que els partits, com a organitzacions socials peculiars que són, haurien de començar a pensar en primar la mesura del grau de penetració social de les seves idees, més que no pas la mesura de penetració dels seus adherits.
Sé, efectivament que aquesta darrera és una afirmació ingènua. Els anomenats estrategs electorals dels aparells dels partits, segur que em mirarien em condescendència i amb un somriure als llavis. Però algun dia algú d’algun partit haurà de començar a pensar-hi, perquè el fet que a hores d’ara, la major part de partits polítics atorguin valor suprem al ‘quant gestionem’ (així, a seques) i no n’atorguin o sigui secundari el ‘sustentem unes idees que orienten la gestió que ens encomanen els votants’, posa el sistema de partits en risc perquè els partits polítics, com a organitzacions socials que són, també poden esdevenir despòtiques i per tant, voler-se imposar per a pesar més i no per a pensar més.
Toni Lloret Grau
Psicòleg i escriptor
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Essent la psicologia una ciència de les classificables com ‘humana’, en el sentit que s’ocupa principalment dels comportaments dels éssers humans, no ha de semblar rar que es pugui combinar amb la política, una altra de les ‘ciències’ (en aquest cas entre cometes) humanes.
De fet, una i altra ja fa temps que col·laboren, però més aviat ho fan des de la ‘filial’ de la psicologia que és el màrkening, és a dir, des de la perspectiva d’ajudar a vendre un eslògan –o una simple acció- política. El que ja no s’estila tant és la pràctica de l’anàlisi psicològica de la política aplicada.
I des d’aquesta vessant, la meva intenció no és pas la de dictar doctrina, ni la d’encetar saberuts i profunds anàlisis teòrics. Em plantejo tant sols algunes prudents reflexions tant discutibles com es vulgui, però que, a aquestes alçades, crec necessàries.
La primera i a dia d’avui imprescindible, fa referència, és clar a la corrupció de polítics (que no és igual a la corrupció política). Un fenomen aquest que, a banda de basar-se en l’aspecte més evident que és el del lucre, jo fonamentaria també en una mena de narcisisme omnipotent.
Efectivament, si fem un repàs intuïtiu als recents casos de corrupció de polítics, és fàcil adonar-se que les persones implicades acostumen a ser gent benestant; o sigui que no parteixen de la posició de pobres per a voler fer-se rics, sinó que tot i que potser alguns d’ells no entrarien en la categoria de milionaris, si que tenen una vida prou acomodada com per no haver de patir per si arriben a final de mes. Alhora, aquestes persones també solen ser càrrecs polítics de segona fila en actiu o ‘ex’ de primera o segona fila.
I per què doncs algú que no necessitaria arriscar-se a delinquir ho fa, tot i havent pogut veure com altres en situacions semblants han estat descoberts i castigats ?. La meva resposta a aquesta pregunta és la que apuntava suara: per ‘narcisisme omnipotent’.
Fer de polític de segona fila o ser un ‘ex’ conscient de que ja no hi ha opcions de tornar a la palestra o de que s’ha tocat sostre, és quelcom que la major part assumeixen plenament perquè saben què volen i saben per què ho volen, sempre des de la perspectiva d’un bon principi de la realitat (no deixaran de ser qui són per assumir segons quin càrrec). Alguns altres però, acaben assimilant-se amb el lloc que ocupen, és a dir que acaben considerant que ‘la ciutat són ells’ o que ‘són imprescindibles per..’i que per tant el benefici de la ciutat ha de ser també el seu benefici perquè aquella sense ells no seria res. Algú en podria dir despotisme d’això.
Per tant doncs, i des del meu punt de vista, la corrupció d’alguns polítics no és només una qüestió de diners, és també quelcom relacionat amb l’exercici del poder i del lideratge (o quelcom relacionat amb la fantasia de voler reviure episodis de poder i lideratge). I és que si algú es pensava que la democràcia és per sí mateixa un antídot contra la tirania, va errat. Per a una personalitat altament narcisista, el fet de guanyar unes eleccions o de que el guanyador els situï en una posició de privilegi, pot significar un bon nutrient que alimenti la seva sensació d’omnipotència que, al seu torn, els ajudarà a situar-se per damunt del bé i del mal. D’aquí al despotisme i la tirania –amb pàtina democràtica- hi va un sol pas.
La segona reflexió, lligada a la primera, fa referència a les organitzacions polítiques com a instruments que potencialment emparen i donen pàtina ideològica als comportaments dels seus integrants.
Algú que intenti adherir-se a un partit polític, dels més anomenats, no haurà de passar massa filtres. De fet i sovint, només caldrà que posi les seves dades en un formulari d’internet i serà benvingut. Estic convençut que qualsevol amb pocs escrúpols ideològics, podria adherir-se a quatre o cinc partits alhora i no passaria gran cosa excepte, és clar, si arribés el moment d’encapçalar o formar part d’alguna candidatura concreta. En aquest punt és en el que els ‘amos’ de les sigles demanarien alguna prova de fidelitat i els altres mostrarien algun tipus de sorpresa i decepció. Però si el dels pocs escrúpols ideològics decideix canviar-se de bàndol, els de la decepció el beneiran i els primers faran veure que s’enfaden. Però al capdavall, el dels pocs escrúpols, continuarà sent alcalde o regidor o president o el que sigui.
I és que la quantitat d’adherits, per a un partit polític, és un dels indicadors més clars de la seva potència en l’entorn social que li sigui propi. Per tant doncs, estem parlant de quantitat i no de qualitat perquè a les organitzacions polítiques, no només els calen vots a les eleccions, també els cal demostrar el màxim de musculatura possible perquè molts d’ells, consideren que la seva fortalesa no rau tant en el seu ideari, com en el nombre de vegades que són esmentats beneficiosament a la premsa.
Estic suggerint que els que es vulguin adherir a un partit polític hagin de passar tests psicològics ?. No, el que sí que vull dir és que els partits, com a organitzacions socials peculiars que són, haurien de començar a pensar en primar la mesura del grau de penetració social de les seves idees, més que no pas la mesura de penetració dels seus adherits.
Sé, efectivament que aquesta darrera és una afirmació ingènua. Els anomenats estrategs electorals dels aparells dels partits, segur que em mirarien em condescendència i amb un somriure als llavis. Però algun dia algú d’algun partit haurà de començar a pensar-hi, perquè el fet que a hores d’ara, la major part de partits polítics atorguin valor suprem al ‘quant gestionem’ (així, a seques) i no n’atorguin o sigui secundari el ‘sustentem unes idees que orienten la gestió que ens encomanen els votants’, posa el sistema de partits en risc perquè els partits polítics, com a organitzacions socials que són, també poden esdevenir despòtiques i per tant, voler-se imposar per a pesar més i no per a pensar més.
Toni Lloret Grau
Psicòleg i escriptor
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Wednesday 7 October 2009
PSICOPATOLOGIA DE L'EDUCACIÓ
Si, ja sé que aplicar el terme psicopatologia a l’educació no és el més ortodox que es pot fer, però la temptació ha estat massa gran. I ho ha estat perquè pel que fa a l’anomenat sistema educatiu, no sortim d’un embolic que ja en tenim un altre.
Efectivament, des de l’informe Pisa, passant per la nova llei catalana, fins als debats sobre si els i les mestres han de ser autoritat pública o no, hi ha mil controvèrsies inacabables que no fan sinó expressar un llindar permanent i elevat de conflicte.
I és que si en un país hi ha res important és precisament l’educació de la ciutadania. Per tant, essent un element social bàsic, no ha d’estranyar que sigui complex i, per tant, que generi un cert grau de conflicte socio-polític permanent i no seré pas jo l’agosarat pretensiós que amb quatre ratlles hi trobi la terapèutica miraculosa. Tot i que
ben mirat si que hi pot haver un parell de coses que convindria tenir presents. Per una part el concepte mateix d’educació escolar que a mi, em sembla excessiu. Vull dir que després d’anys, continua instal·lada en el moll de l’os social la idea de que l’escola és la que educa i fins i tot hi ha qui creu que és qui ho ha de fer. Jo en canvi, crec que aquesta és una visió esbiaixada.
A dia d’avui, demanar als ensenyants que assumeixin l’educació de la ciutadania jove del país em sembla excessiu i fins i tot inconvenient.
L’escola pot i ha d’ensenyar; és més, a l’escola se li pot exigir que a més d’ensenyar aconsegueixi que els alumnes aprenguin. L’escola pot formar, en el sentit que traspua pautes de comportament social i alguns valors. I tot això, que és molt, potser forma part de l’educació d’un infant, però NO ÉS l’educació.
També educa el carrer, els veïns, els amics, els pares dels amics i, per damunt de tot, eduquen o ho haurien de fer en primera i principal instància, els progenitors. El responsable de l’educació dels infants no és el Sistema Educatiu o el govern, ni tant sols els i les mestres ho són. Encara que pugui semblar una obvietat, cal recordar que ho són els pares. I és per això que crec que el paper de la família s’ha de reforçar.
Naturalment hi ha famílies i famílies. Vull dir que n’hi ha de més preparades per a l’educació i d’aquelles que no ho estan gens. I aquesta sentència és determinant per al futur dels infants.
D’exemples no en falten i només cal que es parli amb algun ensenyant, preferentment dels primers nivells escolars, per a poder escoltar anècdotes que ens il·lustraran sobre la incapacitat de molts pares i mares per a imposar límits a determinades conductes dels seus fills o filles o incapacitat per a voler -que no poder- dedicar-los més temps ( aquí no val allò de ‘poc temps però amb intensitat’, als infants se’ls ha de dedicar intensament molt temps, fins i tot si això comporta que no puguin fer mitja dotzena d’extraescolars o que els adults no puguin anar tant sovint com voldrien als seus actes socials, esportius, etc). Tot no pot ser. Si es tenen fills el ritme de vida s’ha d’adaptar.
El temps compartit equival a nombroses oportunitats d’intercanvi, equival a incrementar inconscientment el coneixement mutu, equival a transmetre valors i codis de conducta i equival, al capdavall, a educar des de la responsabilitat que comporta la convivència expressament buscada i gaudida.
I és en aquest aspecte que l’administració educativa i la pròpia societat civil està fallant. Els índex sostinguts en el temps de fracàs a les escoles, però també els índexs de fracàs evident de molts i moltes joves en el nostre món, fracàs que els fa difícil o impossible la integració social i que alhora provoca noves ‘famílies impossibles’, és a dir d’aquelles que no poden perquè no saben educar als fills; aquests índexs deia, alimenten la roda quasi perenne de la baixa qualitat de l’anomenat sistema educatiu al que cada cop se’l responsabilitza més de més coses que no li pertoquen com per exemple, que els mestres estiguin prou investits d’autoritat. Per aconseguir-ho calen lleis, però encara més cal invertir molts diners i esforços en educació de pares i mares. No es trencarà mai la roda de la mediocre qualitat en els resultats escolars i cada cop serà més difícil lluitar contra l’exclusió social, les conductes antisocials, etc, si no s’inverteix aviat i molt en educació familiar. Aquest és el remei, mai prou considerat seriosament que pot paliar algunes psicopatologies.
Toni Lloret Grau
Psicòleg
calfiol@yahoo.co.uk
Efectivament, des de l’informe Pisa, passant per la nova llei catalana, fins als debats sobre si els i les mestres han de ser autoritat pública o no, hi ha mil controvèrsies inacabables que no fan sinó expressar un llindar permanent i elevat de conflicte.
I és que si en un país hi ha res important és precisament l’educació de la ciutadania. Per tant, essent un element social bàsic, no ha d’estranyar que sigui complex i, per tant, que generi un cert grau de conflicte socio-polític permanent i no seré pas jo l’agosarat pretensiós que amb quatre ratlles hi trobi la terapèutica miraculosa. Tot i que
ben mirat si que hi pot haver un parell de coses que convindria tenir presents. Per una part el concepte mateix d’educació escolar que a mi, em sembla excessiu. Vull dir que després d’anys, continua instal·lada en el moll de l’os social la idea de que l’escola és la que educa i fins i tot hi ha qui creu que és qui ho ha de fer. Jo en canvi, crec que aquesta és una visió esbiaixada.
A dia d’avui, demanar als ensenyants que assumeixin l’educació de la ciutadania jove del país em sembla excessiu i fins i tot inconvenient.
L’escola pot i ha d’ensenyar; és més, a l’escola se li pot exigir que a més d’ensenyar aconsegueixi que els alumnes aprenguin. L’escola pot formar, en el sentit que traspua pautes de comportament social i alguns valors. I tot això, que és molt, potser forma part de l’educació d’un infant, però NO ÉS l’educació.
També educa el carrer, els veïns, els amics, els pares dels amics i, per damunt de tot, eduquen o ho haurien de fer en primera i principal instància, els progenitors. El responsable de l’educació dels infants no és el Sistema Educatiu o el govern, ni tant sols els i les mestres ho són. Encara que pugui semblar una obvietat, cal recordar que ho són els pares. I és per això que crec que el paper de la família s’ha de reforçar.
Naturalment hi ha famílies i famílies. Vull dir que n’hi ha de més preparades per a l’educació i d’aquelles que no ho estan gens. I aquesta sentència és determinant per al futur dels infants.
D’exemples no en falten i només cal que es parli amb algun ensenyant, preferentment dels primers nivells escolars, per a poder escoltar anècdotes que ens il·lustraran sobre la incapacitat de molts pares i mares per a imposar límits a determinades conductes dels seus fills o filles o incapacitat per a voler -que no poder- dedicar-los més temps ( aquí no val allò de ‘poc temps però amb intensitat’, als infants se’ls ha de dedicar intensament molt temps, fins i tot si això comporta que no puguin fer mitja dotzena d’extraescolars o que els adults no puguin anar tant sovint com voldrien als seus actes socials, esportius, etc). Tot no pot ser. Si es tenen fills el ritme de vida s’ha d’adaptar.
El temps compartit equival a nombroses oportunitats d’intercanvi, equival a incrementar inconscientment el coneixement mutu, equival a transmetre valors i codis de conducta i equival, al capdavall, a educar des de la responsabilitat que comporta la convivència expressament buscada i gaudida.
I és en aquest aspecte que l’administració educativa i la pròpia societat civil està fallant. Els índex sostinguts en el temps de fracàs a les escoles, però també els índexs de fracàs evident de molts i moltes joves en el nostre món, fracàs que els fa difícil o impossible la integració social i que alhora provoca noves ‘famílies impossibles’, és a dir d’aquelles que no poden perquè no saben educar als fills; aquests índexs deia, alimenten la roda quasi perenne de la baixa qualitat de l’anomenat sistema educatiu al que cada cop se’l responsabilitza més de més coses que no li pertoquen com per exemple, que els mestres estiguin prou investits d’autoritat. Per aconseguir-ho calen lleis, però encara més cal invertir molts diners i esforços en educació de pares i mares. No es trencarà mai la roda de la mediocre qualitat en els resultats escolars i cada cop serà més difícil lluitar contra l’exclusió social, les conductes antisocials, etc, si no s’inverteix aviat i molt en educació familiar. Aquest és el remei, mai prou considerat seriosament que pot paliar algunes psicopatologies.
Toni Lloret Grau
Psicòleg
calfiol@yahoo.co.uk
Monday 27 July 2009
13 o 14 ?. NO PARLARÉ DE POLÍTICA (o potser si ?)
13 o 14 ?
Ja ha tornat la polèmica. L’edat penal pels menors ha de ser als catorze anys o s’ha de rebaixar als tretze ?. I quan un noi o una noia de dotze faci un delicte, polemitzarem, és clar, sobre si l’edat penal s’ha de rebaixar més encara.
I resulta que aquest és un debat fals. El punt central del tema no és la cronologia. L’edat, tothom ho hauria de saber, és relativa. Hi ha criatures que als 13 anys tenen un considerable grau de maduresa mental, amb una estructura de la personalitat no encara definida del tot, però que ja ‘apunta maneres’, mentre que n’hi ha de 15 que són nens o nenes amb totes les lletres. Cada cas és un món com deien abans, i tractant-se d’éssers humans i encara més, d’adolescents, és una veritat com un temple.
La pregunta doncs no és si l’edat penal ha de ser a uns anys o a uns altres. Per a mi ja està bé com està. El tema més aviat rau en l’educació que reben aquests adolescents.
El fet que un noi o una noia, en un moment determinat no sàpiguen discriminar el bé del mal, sobretot si van en grup, no és una cosa excepcional. Ha passat sempre, entre altres raons precisament perquè són adolescents, és a dir, persones que tot just estan construint la seva personalitat, en un moment de la seva vida en que, qui més qui menys, se sent omnipotent. Efecte aquest, l’omnipotència, que va molt lligada a la joventut de les cries d’Homo Sàpiens –igualment que a les d’altres espècies- i que dificulta la mesura del risc i, en el cas humà, la mesura de la transcendència dels actes.
I si en d’altres espècies el procés d’aprenentatge és més aviat ràpid i bàsicament lligat a la supervivència, en el cas dels adolescents humans la cosa és més complexa i, sobretot, llarga. Els humans de la civilització occidental ‘avançada’ no han d’aprendre a sobreviure, s’han d’educar. I l’educació, per molt que ho sembli, no és una qüestió escolar: és una responsabilitat familiar.
En aquest sentit, si hi ha una cosa evident és que a l’escola se li demana massa. Però no ‘massa’ en el sentit quantitatiu (que segurament també), sinó que se li està encomanant una tasca essencialment de responsabilitat parental: l’educació.
A l’escola s’hi pot anar per aprendre (instruïr-se) i els mestres han d’ensenyar el que saben, però bàsicament han d’ensenyar a aprendre. A l’escola s’hi pot anar també per a adquirir eines per al comportament social i individual (formar-se). I la suma dels dos elements pot formar part de l’educació, però no és ‘l’educació’. Per a educar cal el concurs fonamental i ineludible de la família (tingui aquesta la composició que tingui), és a dir, l’exercici de la responsabilitat adulta –inclosos els avis i les àvies- que ha d’aconseguir transmetre valors, idees, elements de judici i, per damunt de tot, sentit d’autoritat o –dit en ‘modern’- límits.
Un bon exemple d’això és l’educació sexual dels infants. En aquest tema, l’escola pot ensenyar anatomia, fisiologia, reproducció i sistemes anticonceptius, pot ensenyar quins tipus de parelles existeixen i com ha anat evolucionant tot plegat, però el que no pot –ni ha de fer-ho- ensenyar cap mestre és el valor dels sentiments, el respecte, etc. Aquestes són qüestions que els adults responsables, és a dir, els progenitors, han de decidir com traspassar a la seva prole perquè no és una lliçó que va per examen o, si de cas hi va, serà per a l’examen de la vida i no només pels del grup de 5è C.
L’educació doncs és una responsabilitat parental. I són els progenitors els que han de ser els primers en exercir l’autoritat i els que han d’avalar l’autoritat dels mestres a les escoles. I és aquesta la clau: l’autoritat que, cada vegada més, es delega falsament en l’escola, perquè alhora no ens estem de criticar els mestres fins i tot davant els fills. I es delega també falsament en els monitors de l’esplai o els de la ludoteca, o ens dels extraescolars o fins i tot en els avis. Però no s’assumeix perquè és precisament la part que més costa de l’exercici de la responsabilitat parental. I és lògic que costi perquè educar, sobretot a curtes edats, però també més endavant, significa modelar els instints que tenim innats i que –ens agradi o no- arrosseguem des que ni tant sols arribàvem a l’esglaó d’Homo Sàpiens.
És clar que, per altra part, això de l’autoritat no cau bé. És un mot molt desprestigiat per dècades de feixisme social i polític que va fer avorrir aquest concepte, naturalment en el seu abús.
L’autoritat no és ni més ni menys que el que ja he dit, l’exercici de la resposabilitat, el qual, en funció de l’edat de la cria, significarà ‘ara toca menjar – ara toca dormir’ o voldrà dir ‘parlem de a quina hora pots tornar a casa, perquè tu tens dret a sortir i divertir-te, però jo tinc el deure de saber on ets i protegir-te’. Entremig hi ha tots els matisos que es vulgui, però al final, al capdavall, hi ha algú que ha de manar i aquest és el responsable final de les criatures. Si ningú no mana, no hi ha límits, i si no hi ha límits els conceptes de bé i mal els imposarà l’entorn social que, en el cas d’adolescents, serà el líder grupal/social de torn i això, és clar, sempre és una capsa tancada i un gran risc.
Tenir fills requereix temps i dedicació (no val allò de poc temps però ‘de qualitat’) s’hi ha de ser tant com sigui possible. De vadages n’hi ha prou d’asseure’s al costat de la criatura mentre mira la tele. No calen gaire converses transcendentals, les seves gesticulacions, breus comentaris, expressions, etc., poden dir moltíssim.
Ara que, si hem de treballar molt, mantenir una intensa vida social, practicar esport, reciclar-nos professionalment i no perdre’s un cap de setmana a la neu o a la platja, aleshores més val tornar a allò dels internats i cedir ‘de facto’ els fills fins que, ja grans, ens puguem retrobar per Nadal (si no som a esquiar, és clar).
Ara que també hi ha qui en reconeix la complexitat de tot plegat i és cert. Cap progenitor no ha estat instruït per a educar. I és en aquest sentit que estic fermament convençut que si el Departament d’Ensenyament volgués ser realment d’Educació, hauria de fer la inversió més rentable com a govern: L’educació familiar.
Toni Lloret Grau
Psicòleg i Escriptor.
tllg@copc.es
Ja ha tornat la polèmica. L’edat penal pels menors ha de ser als catorze anys o s’ha de rebaixar als tretze ?. I quan un noi o una noia de dotze faci un delicte, polemitzarem, és clar, sobre si l’edat penal s’ha de rebaixar més encara.
I resulta que aquest és un debat fals. El punt central del tema no és la cronologia. L’edat, tothom ho hauria de saber, és relativa. Hi ha criatures que als 13 anys tenen un considerable grau de maduresa mental, amb una estructura de la personalitat no encara definida del tot, però que ja ‘apunta maneres’, mentre que n’hi ha de 15 que són nens o nenes amb totes les lletres. Cada cas és un món com deien abans, i tractant-se d’éssers humans i encara més, d’adolescents, és una veritat com un temple.
La pregunta doncs no és si l’edat penal ha de ser a uns anys o a uns altres. Per a mi ja està bé com està. El tema més aviat rau en l’educació que reben aquests adolescents.
El fet que un noi o una noia, en un moment determinat no sàpiguen discriminar el bé del mal, sobretot si van en grup, no és una cosa excepcional. Ha passat sempre, entre altres raons precisament perquè són adolescents, és a dir, persones que tot just estan construint la seva personalitat, en un moment de la seva vida en que, qui més qui menys, se sent omnipotent. Efecte aquest, l’omnipotència, que va molt lligada a la joventut de les cries d’Homo Sàpiens –igualment que a les d’altres espècies- i que dificulta la mesura del risc i, en el cas humà, la mesura de la transcendència dels actes.
I si en d’altres espècies el procés d’aprenentatge és més aviat ràpid i bàsicament lligat a la supervivència, en el cas dels adolescents humans la cosa és més complexa i, sobretot, llarga. Els humans de la civilització occidental ‘avançada’ no han d’aprendre a sobreviure, s’han d’educar. I l’educació, per molt que ho sembli, no és una qüestió escolar: és una responsabilitat familiar.
En aquest sentit, si hi ha una cosa evident és que a l’escola se li demana massa. Però no ‘massa’ en el sentit quantitatiu (que segurament també), sinó que se li està encomanant una tasca essencialment de responsabilitat parental: l’educació.
A l’escola s’hi pot anar per aprendre (instruïr-se) i els mestres han d’ensenyar el que saben, però bàsicament han d’ensenyar a aprendre. A l’escola s’hi pot anar també per a adquirir eines per al comportament social i individual (formar-se). I la suma dels dos elements pot formar part de l’educació, però no és ‘l’educació’. Per a educar cal el concurs fonamental i ineludible de la família (tingui aquesta la composició que tingui), és a dir, l’exercici de la responsabilitat adulta –inclosos els avis i les àvies- que ha d’aconseguir transmetre valors, idees, elements de judici i, per damunt de tot, sentit d’autoritat o –dit en ‘modern’- límits.
Un bon exemple d’això és l’educació sexual dels infants. En aquest tema, l’escola pot ensenyar anatomia, fisiologia, reproducció i sistemes anticonceptius, pot ensenyar quins tipus de parelles existeixen i com ha anat evolucionant tot plegat, però el que no pot –ni ha de fer-ho- ensenyar cap mestre és el valor dels sentiments, el respecte, etc. Aquestes són qüestions que els adults responsables, és a dir, els progenitors, han de decidir com traspassar a la seva prole perquè no és una lliçó que va per examen o, si de cas hi va, serà per a l’examen de la vida i no només pels del grup de 5è C.
L’educació doncs és una responsabilitat parental. I són els progenitors els que han de ser els primers en exercir l’autoritat i els que han d’avalar l’autoritat dels mestres a les escoles. I és aquesta la clau: l’autoritat que, cada vegada més, es delega falsament en l’escola, perquè alhora no ens estem de criticar els mestres fins i tot davant els fills. I es delega també falsament en els monitors de l’esplai o els de la ludoteca, o ens dels extraescolars o fins i tot en els avis. Però no s’assumeix perquè és precisament la part que més costa de l’exercici de la responsabilitat parental. I és lògic que costi perquè educar, sobretot a curtes edats, però també més endavant, significa modelar els instints que tenim innats i que –ens agradi o no- arrosseguem des que ni tant sols arribàvem a l’esglaó d’Homo Sàpiens.
És clar que, per altra part, això de l’autoritat no cau bé. És un mot molt desprestigiat per dècades de feixisme social i polític que va fer avorrir aquest concepte, naturalment en el seu abús.
L’autoritat no és ni més ni menys que el que ja he dit, l’exercici de la resposabilitat, el qual, en funció de l’edat de la cria, significarà ‘ara toca menjar – ara toca dormir’ o voldrà dir ‘parlem de a quina hora pots tornar a casa, perquè tu tens dret a sortir i divertir-te, però jo tinc el deure de saber on ets i protegir-te’. Entremig hi ha tots els matisos que es vulgui, però al final, al capdavall, hi ha algú que ha de manar i aquest és el responsable final de les criatures. Si ningú no mana, no hi ha límits, i si no hi ha límits els conceptes de bé i mal els imposarà l’entorn social que, en el cas d’adolescents, serà el líder grupal/social de torn i això, és clar, sempre és una capsa tancada i un gran risc.
Tenir fills requereix temps i dedicació (no val allò de poc temps però ‘de qualitat’) s’hi ha de ser tant com sigui possible. De vadages n’hi ha prou d’asseure’s al costat de la criatura mentre mira la tele. No calen gaire converses transcendentals, les seves gesticulacions, breus comentaris, expressions, etc., poden dir moltíssim.
Ara que, si hem de treballar molt, mantenir una intensa vida social, practicar esport, reciclar-nos professionalment i no perdre’s un cap de setmana a la neu o a la platja, aleshores més val tornar a allò dels internats i cedir ‘de facto’ els fills fins que, ja grans, ens puguem retrobar per Nadal (si no som a esquiar, és clar).
Ara que també hi ha qui en reconeix la complexitat de tot plegat i és cert. Cap progenitor no ha estat instruït per a educar. I és en aquest sentit que estic fermament convençut que si el Departament d’Ensenyament volgués ser realment d’Educació, hauria de fer la inversió més rentable com a govern: L’educació familiar.
Toni Lloret Grau
Psicòleg i Escriptor.
tllg@copc.es
Thursday 21 May 2009
SUBVENCIONS: LA CORDA AL COLL
Si hi ha alguna cosa que en algun moment caldrà abordar seriosament i amb determinació, és el sistema de subvencions com a fórmula de finançament complementari dels ajuntaments dels Micropobles (i probablement no només dels Micropobles). Però per a un ajuntament, els sistema de subvencions pot arribar a ser pervers, tant per la quantitat i varietat que n'hi arriba a haver, com pels procediments altament burocratitzats que comporten.Un exemple: El Departament del Govern 'X', convoca les subvencions 'Y' a les que es poden acollir tots els municipis del país. Posem que el termini de sol·licituds sigui de dos mesos i posem també que aquest tràmit inicial requereixi per exemple un avantprojecte tècnic per a fonamentar la petició.Molt pocs Micropobles tenen en plantilla personal tècnic i, si en tenen, no es poden permetre de disposar-ne cada dia. Així doncs, entre la publicació de la convocatòria, la presa de decisió sobre si presentar-s'hi o no, l'encàrrec de l'avantprojecte (que ja costa diners), la revisió d'aquest, confecció de pressupost, etc.., fàcilment pot arribar-se molt just al la data límit, si és que s'hi arriba. Un poble o ciutat d'uns quants milers d'habitants, ho tindria infinitament més fàcil per a complir tràmits i terminis. Això per no parlar de si es dona el cas de que la subvenció es concedeix perquè els terminis d'execució i justificació, també són els mateixos per a tothom. I per no parlar tampoc de que les subvencions acostumen a no cobrir el 100% dels costos de les obres o serveis i no podem oblidar que una obra o un servei, té els mateixos costos proporcionals en un Micropoble que en una ciutat, mentre que l'esforç pressupostari dels respectius ajuntaments, no pot ser òbviament equivalent.En conseqüència: les persones que viuen en un Micropoble, tenen les mateixes oportunitats de gaudir dels 'serveis' que proporciona el govern via subvencions que les que viuen en una ciutat ?.
Monday 11 May 2009
DEMOCRÀCIA PERSONALITZADA
Ja fa temps que ho tinc al cap. Ja fa temps que hi dono voltes i consti que jo no sóc cap teòric de la política i encara menys de l'ecosocialisme. Diguem que senzillament intento ser-ne un modest practicant, un aficionat.
Dic això, en aquest preàmbul, per a justificar-me. Vull dir que, per si de cas la dic massa grossa, abans em 'curo en salut'.
De fet, tampoc no és la primera vegada que ho dic (escric). Ja ho vaig fer en un article a El Triangle ara fa mesos. I hi vull insistir perquè em fa l'efecte que, tot i no sent l'únic element, la DEMOCRÀCIA PERSONALITZADA hauria de ser un dels components que contribueixin a la que per a mi és molt necessària, renovació del sistema democràtic al nostre país i a Occident.
I pot semblar estrany i molt agoserat parlar d'això, sobre tot perquè ho faig des d'una perspectiva que pot semblar contradictòria: la dels Micropobles.
Efectivament, és des d'aquests llocs, els Micropobles, que es fa evident que per molt que el sistema democràtic sigui bo per al govern i la convivència política, no ho és tant des del punt de vista de la gestió. Em referixo al fet que, des dels governs o sigui, des de les administracions que gestionen -hem de suposar- amb criteris democràtics les polítiques que afecten també als ajuntaments i la ciutadania dels Micropobles, però també des del legislatiu, es tendeix a generalitzar les mesures i a considerar 'l'administrat' com a un tot uniforme al que, si de cas, i com a màxim, se li poden fer algunes -poques- excepcions.
Els ajuntaments i la gent dels Micropobles tenen unes característiques que els fan diferents dels ajuntaments i la gent de ciutat. De la mateixa manera que segurament passa amb altres col·lectius o sectors socials.
Entenc doncs que seria una bona línia d'aprofundiment democràtic i un element fonamental per a una formació política clarament d'esquerres, tendir a dissenyar mesures polítiques cada vegada més properes a la diversitat de la ciutadania i dels ajuntaments que la governen.
Al capdavall, estic parlant d'afinar al màxim en el respecte a les persones i els sectors socials. Un respecte que ha de ser, cada cop més, el primer cafè que un polític o una política d'esquerres es prengui al matí.
Dic això, en aquest preàmbul, per a justificar-me. Vull dir que, per si de cas la dic massa grossa, abans em 'curo en salut'.
De fet, tampoc no és la primera vegada que ho dic (escric). Ja ho vaig fer en un article a El Triangle ara fa mesos. I hi vull insistir perquè em fa l'efecte que, tot i no sent l'únic element, la DEMOCRÀCIA PERSONALITZADA hauria de ser un dels components que contribueixin a la que per a mi és molt necessària, renovació del sistema democràtic al nostre país i a Occident.
I pot semblar estrany i molt agoserat parlar d'això, sobre tot perquè ho faig des d'una perspectiva que pot semblar contradictòria: la dels Micropobles.
Efectivament, és des d'aquests llocs, els Micropobles, que es fa evident que per molt que el sistema democràtic sigui bo per al govern i la convivència política, no ho és tant des del punt de vista de la gestió. Em referixo al fet que, des dels governs o sigui, des de les administracions que gestionen -hem de suposar- amb criteris democràtics les polítiques que afecten també als ajuntaments i la ciutadania dels Micropobles, però també des del legislatiu, es tendeix a generalitzar les mesures i a considerar 'l'administrat' com a un tot uniforme al que, si de cas, i com a màxim, se li poden fer algunes -poques- excepcions.
Els ajuntaments i la gent dels Micropobles tenen unes característiques que els fan diferents dels ajuntaments i la gent de ciutat. De la mateixa manera que segurament passa amb altres col·lectius o sectors socials.
Entenc doncs que seria una bona línia d'aprofundiment democràtic i un element fonamental per a una formació política clarament d'esquerres, tendir a dissenyar mesures polítiques cada vegada més properes a la diversitat de la ciutadania i dels ajuntaments que la governen.
Al capdavall, estic parlant d'afinar al màxim en el respecte a les persones i els sectors socials. Un respecte que ha de ser, cada cop més, el primer cafè que un polític o una política d'esquerres es prengui al matí.
Thursday 7 May 2009
CADA DIA MÉS CLAR
Tornem-hi !
Amb el títol aquest no em refereixo pas al temps, és clar, tot i que també és cert, sembla que amb la primavera cada dia sigui més clar.
Em refereixo als Micropobles i al seu finançament. La 'política' de subvencions no ajuda -ans al contrari- perjudica (excepte en els casos en que l'import és el 100%, i encara se n'hauria de parlar !) perquè porta feina i despeses, mentre que les regles del joc són les mateixes que per a un poble més gran o per a una ciutat.
Per exemple: si l'ajuntament d'una petita ciutat de 15.000 habitants vol demanar una subvenció 'x' i un Micropoble també ho vol fer, els terminis són idèntics, la documentació que s'ha de presentar, naturalment, també i s'hi s'han de fer avantprojectes o memòries, tan les ha de fer l'un com l'altre.
Evidentment però, la capacitat de gestió dels dos ajuntaments no és la mateixa. Sovint hi ha Micropobles que no tenen tècnics pròpis o hen d'esperar que 'els toqui' per agenda que els atengui el/la del Consell Comarcal.
Amb aquest procediment, la conseqüència és clara: LES PERSONES QUE VIUEN EN UN MICROPOBLE, NO TENEN LES MATEIXES OPORTUNITATS QUE LES QUE VIUEN EN UNA CIUTAT perquè els ajuntaments respectius juguen amb eines i recursos desequilibrats.
Sembla senzill, oi ?..., doncs no us podeu imaginar el que costa fer-ho entendre a segons qui del govern !!.
Amb el títol aquest no em refereixo pas al temps, és clar, tot i que també és cert, sembla que amb la primavera cada dia sigui més clar.
Em refereixo als Micropobles i al seu finançament. La 'política' de subvencions no ajuda -ans al contrari- perjudica (excepte en els casos en que l'import és el 100%, i encara se n'hauria de parlar !) perquè porta feina i despeses, mentre que les regles del joc són les mateixes que per a un poble més gran o per a una ciutat.
Per exemple: si l'ajuntament d'una petita ciutat de 15.000 habitants vol demanar una subvenció 'x' i un Micropoble també ho vol fer, els terminis són idèntics, la documentació que s'ha de presentar, naturalment, també i s'hi s'han de fer avantprojectes o memòries, tan les ha de fer l'un com l'altre.
Evidentment però, la capacitat de gestió dels dos ajuntaments no és la mateixa. Sovint hi ha Micropobles que no tenen tècnics pròpis o hen d'esperar que 'els toqui' per agenda que els atengui el/la del Consell Comarcal.
Amb aquest procediment, la conseqüència és clara: LES PERSONES QUE VIUEN EN UN MICROPOBLE, NO TENEN LES MATEIXES OPORTUNITATS QUE LES QUE VIUEN EN UNA CIUTAT perquè els ajuntaments respectius juguen amb eines i recursos desequilibrats.
Sembla senzill, oi ?..., doncs no us podeu imaginar el que costa fer-ho entendre a segons qui del govern !!.
Subscribe to:
Posts (Atom)