POLITICA I PSICOLOGIA

POLÍTICA I PSICOLOGIA

Essent la psicologia una ciència de les classificables com ‘humana’, en el sentit que s’ocupa principalment dels comportaments dels éssers humans, no ha de semblar rar que es pugui combinar amb la política, una altra de les ‘ciències’ (en aquest cas entre cometes) humanes.
De fet, una i altra ja fa temps que col·laboren, però més aviat ho fan des de la ‘filial’ de la psicologia que és el màrkening, és a dir, des de la perspectiva d’ajudar a vendre un eslògan –o una simple acció- política. El que ja no s’estila tant és la pràctica de l’anàlisi psicològica de la política aplicada.
I des d’aquesta vessant, la meva intenció no és pas la de dictar doctrina, ni la d’encetar saberuts i profunds anàlisis teòrics. Em plantejo tant sols algunes prudents reflexions tant discutibles com es vulgui, però que, a aquestes alçades, crec necessàries.
La primera i a dia d’avui imprescindible, fa referència, és clar a la corrupció de polítics (que no és igual a la corrupció política). Un fenomen aquest que, a banda de basar-se en l’aspecte més evident que és el del lucre, jo fonamentaria també en una mena de narcisisme omnipotent.
Efectivament, si fem un repàs intuïtiu als recents casos de corrupció de polítics, és fàcil adonar-se que les persones implicades acostumen a ser gent benestant; o sigui que no parteixen de la posició de pobres per a voler fer-se rics, sinó que tot i que potser alguns d’ells no entrarien en la categoria de milionaris, si que tenen una vida prou acomodada com per no haver de patir per si arriben a final de mes. Alhora, aquestes persones també solen ser càrrecs polítics de segona fila en actiu o ‘ex’ de primera o segona fila.
I per què doncs algú que no necessitaria arriscar-se a delinquir ho fa, tot i havent pogut veure com altres en situacions semblants han estat descoberts i castigats ?. La meva resposta a aquesta pregunta és la que apuntava suara: per ‘narcisisme omnipotent’.
Fer de polític de segona fila o ser un ‘ex’ conscient de que ja no hi ha opcions de tornar a la palestra o de que s’ha tocat sostre, és quelcom que la major part assumeixen plenament perquè saben què volen i saben per què ho volen, sempre des de la perspectiva d’un bon principi de la realitat (no deixaran de ser qui són per assumir segons quin càrrec). Alguns altres però, acaben assimilant-se amb el lloc que ocupen, és a dir que acaben considerant que ‘la ciutat són ells’ o que ‘són imprescindibles per..’i que per tant el benefici de la ciutat ha de ser també el seu benefici perquè aquella sense ells no seria res. Algú en podria dir despotisme d’això.
Per tant doncs, i des del meu punt de vista, la corrupció d’alguns polítics no és només una qüestió de diners, és també quelcom relacionat amb l’exercici del poder i del lideratge (o quelcom relacionat amb la fantasia de voler reviure episodis de poder i lideratge). I és que si algú es pensava que la democràcia és per sí mateixa un antídot contra la tirania, va errat. Per a una personalitat altament narcisista, el fet de guanyar unes eleccions o de que el guanyador els situï en una posició de privilegi, pot significar un bon nutrient que alimenti la seva sensació d’omnipotència que, al seu torn, els ajudarà a situar-se per damunt del bé i del mal. D’aquí al despotisme i la tirania –amb pàtina democràtica- hi va un sol pas.
La segona reflexió, lligada a la primera, fa referència a les organitzacions polítiques com a instruments que potencialment emparen i donen pàtina ideològica als comportaments dels seus integrants.
Algú que intenti adherir-se a un partit polític, dels més anomenats, no haurà de passar massa filtres. De fet i sovint, només caldrà que posi les seves dades en un formulari d’internet i serà benvingut. Estic convençut que qualsevol amb pocs escrúpols ideològics, podria adherir-se a quatre o cinc partits alhora i no passaria gran cosa excepte, és clar, si arribés el moment d’encapçalar o formar part d’alguna candidatura concreta. En aquest punt és en el que els ‘amos’ de les sigles demanarien alguna prova de fidelitat i els altres mostrarien algun tipus de sorpresa i decepció. Però si el dels pocs escrúpols ideològics decideix canviar-se de bàndol, els de la decepció el beneiran i els primers faran veure que s’enfaden. Però al capdavall, el dels pocs escrúpols, continuarà sent alcalde o regidor o president o el que sigui.
I és que la quantitat d’adherits, per a un partit polític, és un dels indicadors més clars de la seva potència en l’entorn social que li sigui propi. Per tant doncs, estem parlant de quantitat i no de qualitat perquè a les organitzacions polítiques, no només els calen vots a les eleccions, també els cal demostrar el màxim de musculatura possible perquè molts d’ells, consideren que la seva fortalesa no rau tant en el seu ideari, com en el nombre de vegades que són esmentats beneficiosament a la premsa.
Estic suggerint que els que es vulguin adherir a un partit polític hagin de passar tests psicològics ?. No, el que sí que vull dir és que els partits, com a organitzacions socials peculiars que són, haurien de començar a pensar en primar la mesura del grau de penetració social de les seves idees, més que no pas la mesura de penetració dels seus adherits.
Sé, efectivament que aquesta darrera és una afirmació ingènua. Els anomenats estrategs electorals dels aparells dels partits, segur que em mirarien em condescendència i amb un somriure als llavis. Però algun dia algú d’algun partit haurà de començar a pensar-hi, perquè el fet que a hores d’ara, la major part de partits polítics atorguin valor suprem al ‘quant gestionem’ (així, a seques) i no n’atorguin o sigui secundari el ‘sustentem unes idees que orienten la gestió que ens encomanen els votants’, posa el sistema de partits en risc perquè els partits polítics, com a organitzacions socials que són, també poden esdevenir despòtiques i per tant, voler-se imposar per a pesar més i no per a pensar més.

Toni Lloret Grau
Psicòleg i escriptor
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.