POLÍTIQUES SOCIALS

LES POLÍTIQUES SOCIALS I LES PERSONES GRANS: EL VALOR COM A NOVA OPCIÓ.

És ja pràcticament automàtic que quan es parla de persones grans, implícitament o explícita s’entén que és aquest el col·lectiu que s’enduu la major part del pressupost disponible per a despesa social. I això, és clar, equival a qualificar les persones grans com a improductives laboralment i carregoses socialment.
Amb tot, no hi ha ningú que, des de l’acció política, hagi gosat mai retallar cap de les prestacions, econòmiques i/o socials, que amb el pas del temps van configurant el catàleg de suposats beneficis destinats a aquestes persones. Al contrari, la tendència és buscar més i més activitats destinades, sovint des de la més pura vessant lúdica, a ‘dinamitzar’ (o el que és igual: entretenir/distreure) al màxim nombre de membres del col·lectiu. I això fins al punt que tant cert és que hi ha una quasi secreta conceptualització de les persones grans com a ‘càrrega social’ (vist dels de la perspectiva econòmico-pressupostària) com ho és que la gent gran és una reserva potencial de vots que no es pot desmerèixer i per tant, se’ls ha de ‘protegir/distreure’ (vist des de la perspectiva social).
Per altra part, el perfil d’aquest sector social de les persones grans, o persones jubilades aviat anirà canviant en la mesura que també ho estan fent els perfils acadèmics i culturals de la població en general. Això és important perquè portarà o condueix ja a que el recurs del ‘Casal de Gent Gran’ no sigui ja el nucli dels recursos i condueix també a un progressiu canvi d’autopercepció de les persones grans que cada cop acceptaran menys ‘polítiques’ paternalistes proveïdores de recursos lúdics, per a reclamar fonamentadament el seu paper com a integrants de l’esquema social – ciutadans de ple dret – consumidors – lobby social, etc...
Si prenem com a cert doncs el que s’ha escrit fins ara, el més lògic seria començar a destinar esforços polítics en la direcció que reclamen implícitament les persones grans (a banda naturalment de l’eterna i justificada reclamació explícita de millorar les pensions): DONAR VALOR A LA GENT SÈNIOR.
I vull insistir que per aconseguir això, s’ha de continuar oferint recursos lúdics per qui els vulgui, però caldrà encara més treballar en una triple direcció en l’acció política:
a) Cap al propi col·lectiu de les persones grans, amb l’objectiu de, com a mínim, evitar el deteriorament de la seva autoestima. En aquest sentit, darrerament es fan i s’han fet molts esforços amb la vista posada a la millora de la salut física, però el col·lectiu com a tal, particularment el que fa poc temps que s’ha jubilat, continua ubicat socialment en el que abans es coneixia com ‘la classe passiva’. Les tècniques de participació i d’autogestió doncs, han de servir per a invertir aquesta tendència a la baixa autoestima que, alhora, generaria VALOR social en aquest col·lectiu. I en una línia semblant, de la mateixa manera que a les ciutats es posa de moda instal·lar artil·lugis a la via pública per afavorir l’exercici físic de la gent gran, més en la direcció esmentada de generar VALOR aniria, per exemple, aprofitar més les accions impulsades des de la Comissió Europea en el marc de ‘life-long learning’ o altres de semblants.
b) Cap a la ciutadania en general, amb l’objectiu d’equilibrar la balança del punt anterior. És a dir. Per molt que augmentés l’autoestima del col·lectiu de les persones grans, de poc serviria si la ciutadania ‘activa’ no ho sap reconèixer. És per això que caldrà reduir la cada vegada més gran distància entre les persones grans i ‘la resta’. I és per això també que seria fonamental impulsar de forma decidida, sistemàtica i intensa, tot un pla –amb els seus programes corresponents- de treball intergeneracional com a instrument per a re-connectar el teixit social, fer guanyar VALOR a les persones grans i ajudar a percebre’l des de la ciutadania.
c) Cap als grups de dones i feministes, amb l’objectiu que incloguin de forma clara i preferent, el treball transversal amb les dones del col·lectiu de persones grans perquè és fàcil arribar a la conclusió que si la gent gran en general no gaudeix de prou reconeixement (VALOR) social, les dones grans en particular –i més encara si viuen soles- conformen sovint un subgrup doblement castigat, per ser ‘classe passiva’ i per ser dona. Per altra part, i malgrat que el discurs dels drets de les dones sigui teòricament universal, és fàcil pensar que el baix nivell d’autoestima que poden tenir les dones grans en general, les situï en una posició més difícil a l’hora de ‘connectar-se’ amb altres dones i amb la ciutadania i per tant, en una posició més difícil també a l’hora de guanyar VALOR.

Toni Lloret
Gener 2010.