tag:blogger.com,1999:blog-21706297763301885792024-02-20T17:40:06.691+01:00Toni LLoret GrauToni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.comBlogger26125tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-33543690714715807952010-05-19T10:10:00.002+01:002010-05-19T10:41:33.482+01:00CRISI POLÍTICA O CRISI DE PARTITSLa democràcia occidental, a dia d'avui, s'hauria d'entendre més com a una mena de democràcia partidista que estríctament ciutadana. Un fenòmen aquest que pot ser fàcil de dir però que no ho és tant d'escoltar.<br />És cert que els partits polítics són organitzacions necessàries en un sistema polític democràtic, però no és menys cert que el sentit s'està pervertint i entenc que aquesta és una de les causes del creixent descrèdit d'unes organitzacions -els partits- i unes persones -els polítics- que en sí mateixos no l'haurien de patir perquè, com deia, formen part de l'essència del sistema democràtic.<br />Però l'essència no s'exerceix o s'ha perdut de vista per part de la major part de partits que, des de ja fa temps, han converit la democràcia, no tant en un sistema de govern, sinó en un joc d'influències en el sentit d'exercir el poder. Un poder que en sí mateix seria legítim, si no fos que s'acaba exercint més contra l'altre o els altres partits que en favor de la ciutadania. Un exemple d'entre els molts que es poden trobar:<br />L'Associació de Micropobles de Catalunya planteja al Govern modificar -no de tot, només en part- el sistema de finançament dels ajuntaments dels Micropobles, eliminant bona part de les potencials subvencions atribuibles als ajuntaments per a, en canvi, traspassar ponderadament els imports totals als ajuntaments com a pressupost ordinari. La resposta del Govern era la més òbvia: 'els diferents Departaments tenen les subvencions com a una de les 'eines' d'aplicació de les seves polítiques'. Dit d'una altra forma, les subvencions, o sigui els diners, són -també- una forma d'influència, pressió, fidelització o com se n'hi vulgui dir del 'gran' vers el 'petit'. I com més gran és el partit que governa, més oportunitats de concedir subvencions té, més grau d'influència pot exercir i per tant, més creix el seu poder com a organització política. Es retroalimenta.<br />És clar que a la llarga, tal i com s'està veient, això acaba amb un alt descrèdit de les pròpies administracions públiques perquè tot acaba sent un 'joc' i no pas un més que seriós procés d'exercici de democràcia. Dit d'una altra froma, s'està començant a governar més per a 'major honor i glòria' dels governants i el seus partits que per a servir bé a la ciutadania i així el declivi està servit. L'únic que es pot fer, amb aquest esquema, és anar canviant de partit per a poder també canviar de cares.<br />Malgrat això, pot ser hi ha altres solucions, difícils és clar i mai definitives del tot, però si s'apliqués el principi de subsidiarietat fins al final, els partits s'haurien d'atomitzar molt més en el seu exercici de poder, havent-se, necessàriament, d'aporpar més a la ciutadania. Les administracions s'haurien d'aprimar (no haurien de tenir tècnics i administratius que controlessin les subvencions -per seguir amb el mateix exemple- i els ajuntaments no haurien de contractar experts per a elaborar avantprojectes inútils si no acaba arrivant la subvenció), i els polítics podrien deixar més els despatxos i voltar més pel país.<br />Una altra possible contribució a solucionar el tema és Europa. I ja se sap que allà no tot és brillant ni perfecte, però més integració europea significa haver de compartir més, poder-se comparar més i, per tant, aprendre més.<br />Tot plegat difícil, si, però extremadament necessari per a regenerar el nostre sistema democràtic i de partits.<br /><br />Toni LLoret Grau<br />Psicòleg.<br />President de l'Associació de Micropobles de Catalunya.Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-46549119389348273222010-04-12T09:47:00.003+01:002010-04-12T10:31:09.666+01:00UN ESTAT EN MAL ESTATHaig de confessar, en primer lloc, que mai no he vist un partit de futbol sencer i que no tinc per costum atendre les declaracions, sovint reiteratives i molt buides, dels futbolistes. Però si que intento parar l'orella al fenòmen.<br />Naturalment em refereixo a la globalitat sociològica i psicològica del 'fenòmen', molt més enllà doncs del simple fet esportiu. Si el futbol només fos un esport, no tindria la transcendència mediàtica i social que té.<br />El fet és doncs que a dia d'avui -per no entrar en les sempre desdibuixades anàlisis històriques en aquest camp-, estem davant dos models de gestió principals. De gestió vull dir del fenòmen i dels actors principals del fenòmen. Es gestionen els clubs i els equips, però també es gestionen molts recursos econòmics i mediàtics. I en general, deia, hi observo dos models principals: un, el català que, sense ser perfecte ni voler caure en autocomplaences, simbolitza el valor de la col·lectivitat, el valor de l'esforç i el valor d'un entorn social que gaudeix d'un orgull per la feina ben feta, però matitzat pel respecte a l'adversari i per la progressiva convicció col·lectiva de que és més important el projecte que el nom i cognoms d'un individu concret. L'altre, el madrileny, és el model definit des de la necessitat imperiosa -i a qualsevol preu- d'imposar-se, de ser més que qualsevol altra (no de ser millor). És el model fatxenda que prima l'un per damunt del conjunt i que no té sentit pel seu projecte, sinó que només el té en la mesura que pot esclafar l'altre.<br />Digueu-me agoserat, però vull insistir en que, tal i com jo ho veig, no només es tracta de futbol, sinó que es tracta de models de relació social, es tracta d'economia i es tracta de relacions personals, etc.<br />Cada vegada estinc més convençut de que no serà fins que l'Estat espanyol entengui el primer model de relació i per tant les seves institucions socials siguin capaces de reproduïr-lo que Catalunya podrà gaudir del respecte suficient com per a plantejar relacions polítiques federals, confederals o la independència. I és que no es tracta només de política, l'estat espanyol (com a institució política i social) ha basculat històricament entre l'imperialisme i la fatxenderia que provoca una alta autoestima no sostentada en cap fet objectiu. Aquest estat, s'ha de relacionar amb un país, Catalunya que ha basculat de l'imperialisme a la baixa autoestima i que tot just ara, després d'anys de recuperada la democràcia post-franquisme i d'haver pogut deixar enrrera més de vint anys de nacionalisme ancorat només en símbols, ha estat capaç de dotar-se de governs d'esquerres que, amb totes les seves febleses, encerts i desencerts, ha aconseguit quelcom important: començar a despertar en la ciutadania la necessitat de projecte més enllà d'haver de pivotar només damunt de nomes propis.<br />Els països i per tant els col·lectius que els configuren, han de viure de les propies dinàmiques col·lectives generades des de les il·lusions i les ganes de prosperitat (amb el sentit que cadascú li vulgui donar). Si s'han de refiar de líders incontestables, l'estat no existirà i la democràcia només serà nominal.Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-58663832572449859302010-02-08T08:11:00.000+01:002010-02-08T08:12:19.926+01:00MICROPOBLES I VEGUERIESMICROPOBLES I VEGUERIES<br /><br /><br /> Un dels missatges que des de l’Associació de Micropobles de Catalunya fa temps que intentem transmetre a tot aquell qui ens vulgui escoltar, és el referent al territori.<br /> Des de la perspectiva dels Micropobles, el debat territorial no és tant el centrat en si hi ha d’haver més o menys vegueries, quina n’ha de ser la respectiva capital i si cal ressuscitar l’Àrea metropolitana de Barcelona o no. Per a nosaltres, aquest és un tema socio-polític altament interessant que s’ha de fer i que estem convençuts que les energies que s’hi esmercen retornaran amb beneficis. Però només és una part del debat.<br /> Per altra part, no volem creure que aquesta nova divisió territorial del país sigui, com ho plantegen alguns mitjans de comunicació, un mecanisme per a satisfer segons quins partits polítics. I no ho volem creure perquè no ens cap al cap que quelcom tant transcendent com és això, obeeixi a una simple voluntat partidista, tot i que si a una ferma voluntat política.<br /> Als Micropobles catalans ens afectarà, segur, aquesta nova divisió territorial, però per si de cas, volem tornar a recordar que hi ha un altre debat pendent, possiblement complementari a aquest i que fa referència al valor que un país ha de donar al territori i, encara més, al valor que ha de donar a les persones que hi viuen.<br /> A dia d’avui, hi ha un fet geo-polític evident: la major part de la població catalana s’aglomera a l’entorn de la properament ressuscitada Àrea Metropolitana de Barcelona. En canvi, més del 40% del territori està sota la responsabilitat d’ajuntaments de municipis amb menys de 500 persones (Micropobles). Això significa que si la població i el territori estan tant descompensats, també ho estan els serveis, els recursos, etc., però ho està, sobretot, el que podríem anomenar ‘la mirada política’ que, naturalment tendeix a dirigir-se vers aquelles aglomeracions on cada quatre anys li brollen (o no) els vots i on és més fàcil trobar-hi mitjans de comunicació que reprodueixin els seus missatges. Els 333 Micropobles catalans en canvi, no sumen ni 100.000 persones i els seus ajuntaments han de gestionar sovint més quilòmetres quadrats que gent.<br /> D’aquest fenomen, d’aquest desequilibri, entenem que també se n’ha de parlar perquè un país desequilibrat és un país que té un problema. I el té perquè això compromet la planificació territorial, la dotació de serveis i, en definitiva, la qualitat de vida de les persones.<br /> Evidentment, també hi haurà qui digui que el govern i les administracions supra municipals ja han establert mecanismes de compensació o de correcció de desigualtats, i és cert. El que caldria és mirar si aquests mecanismes són els més adients i si són suficients. I en aquesta línia, no crec que ningú gosi dir, des dels Micropobles, que són suficients per allò de ‘com més millor’. Un altre tema és si són adequats.<br /> Aquest és doncs un dels punts clau que ha d’acompanyar i orientar el debat territorial proposat perquè l’oportunitat que es presenta amb el naixement de noves administracions no s’hauria de perdre. Si fins ara el que prima és el paternalisme de les grans administracions vers els ajuntaments dels Micropobles, normalment practicat a través del pervers mecanisme de les subvencions, l’existència de les noves vegueries hauria de permetre millorar l’autonomia municipal i el principi de subsidiarietat dels Micropobles. I ho tenen fàcil si no s’inventen nous models de subvenció concurrent i treballen per a la millora del finançament municipal.<br /> Si això fos així, si no s’acaben aplicant els ja coneguts mecanismes d’influència política a partir de ‘mossegades de gestió’, és a dir, evitant que els partits s’atorguin els seus espais en les vegueries que, al seu torn, comportin les subsegüents maquinàries protocolo-burocràtiques, aleshores pot ser si que tindrà raó el president de la Generalitat quan diu que les Vegueries no generaran més administració innecessària. I els exemples són molts: si una administració ‘superior’ ofereix subvencions per a ‘x’ temes, això vol dir que han de disposar de mecanismes interns, administratius, tècnics i de gestió, per al control i avaluació del procés. I també els ajuntaments han de dedicar esforços administratius, tècnics i de gestió (que normalment no tenen), per a preparar uns projectes i fer uns tràmits que no és segur que els acabin reportant els diners per a fer allò que han sol·licitat. I tot plegat perquè, com més ‘alta’ és l’administració, els seus polítics volen deixar més palès que manen. Una de les maneres de fer-ho, és clar, és donar diners a les més ‘baixes’ però de manera que se’ls hagin de guanyar amb concursos i càlcul de mèrits diversos com si els ajuntaments fossin ONGs.<br />Les administracions supra locals en canvi, són les que més haurien de vetllar perquè la ciutadania i els territoris no patissin desequilibris mitjançant la planificació, la coordinació d’actuacions intermunicipals i la provisió de serveis i recursos comuns i no cal martiritzar als ajuntaments amb més convocatòries de subvenció per a mil propòsits i objectius diferents.<br />Ara és el moment doncs, com deia, d’aprofitar que hi haurà una administració superior nova de trinca, per aconseguir menys burocràcia i un finançament més raonable per als Micropobles.<br /><br /><br />Toni Lloret Grau<br />President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.<br />Regidor d’Argençola (Anoia)<br /><a href="http://www.micropobles.cat/">www.micropobles.cat</a>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-21921044617228978462010-01-27T13:27:00.001+01:002010-01-27T13:28:35.780+01:00POLÍTIQUES SOCIALS<strong><em>LES POLÍTIQUES SOCIALS I LES PERSONES GRANS: EL VALOR COM A NOVA OPCIÓ.<br /></em></strong><br /> És ja pràcticament automàtic que quan es parla de persones grans, implícitament o explícita s’entén que és aquest el col·lectiu que s’enduu la major part del pressupost disponible per a despesa social. I això, és clar, equival a qualificar les persones grans com a improductives laboralment i carregoses socialment.<br /> Amb tot, no hi ha ningú que, des de l’acció política, hagi gosat mai retallar cap de les prestacions, econòmiques i/o socials, que amb el pas del temps van configurant el catàleg de suposats beneficis destinats a aquestes persones. Al contrari, la tendència és buscar més i més activitats destinades, sovint des de la més pura vessant lúdica, a ‘dinamitzar’ (o el que és igual: entretenir/distreure) al màxim nombre de membres del col·lectiu. I això fins al punt que tant cert és que hi ha una quasi secreta conceptualització de les persones grans com a ‘càrrega social’ (vist dels de la perspectiva econòmico-pressupostària) com ho és que la gent gran és una reserva potencial de vots que no es pot desmerèixer i per tant, se’ls ha de ‘protegir/distreure’ (vist des de la perspectiva social).<br /> Per altra part, el perfil d’aquest sector social de les persones grans, o persones jubilades aviat anirà canviant en la mesura que també ho estan fent els perfils acadèmics i culturals de la població en general. Això és important perquè portarà o condueix ja a que el recurs del ‘Casal de Gent Gran’ no sigui ja el nucli dels recursos i condueix també a un progressiu canvi d’autopercepció de les persones grans que cada cop acceptaran menys ‘polítiques’ paternalistes proveïdores de recursos lúdics, per a reclamar fonamentadament el seu paper com a integrants de l’esquema social – ciutadans de ple dret – consumidors – lobby social, etc...<br /> Si prenem com a cert doncs el que s’ha escrit fins ara, el més lògic seria començar a destinar esforços polítics en la direcció que reclamen implícitament les persones grans (a banda naturalment de l’eterna i justificada reclamació explícita de millorar les pensions): DONAR VALOR A LA GENT SÈNIOR.<br /> I vull insistir que per aconseguir això, s’ha de continuar oferint recursos lúdics per qui els vulgui, però caldrà encara més treballar en una triple direcció en l’acció política:<br />a) Cap al propi col·lectiu de les persones grans, amb l’objectiu de, com a mínim, evitar el deteriorament de la seva autoestima. En aquest sentit, darrerament es fan i s’han fet molts esforços amb la vista posada a la millora de la salut física, però el col·lectiu com a tal, particularment el que fa poc temps que s’ha jubilat, continua ubicat socialment en el que abans es coneixia com ‘la classe passiva’. Les tècniques de participació i d’autogestió doncs, han de servir per a invertir aquesta tendència a la baixa autoestima que, alhora, generaria VALOR social en aquest col·lectiu. I en una línia semblant, de la mateixa manera que a les ciutats es posa de moda instal·lar artil·lugis a la via pública per afavorir l’exercici físic de la gent gran, més en la direcció esmentada de generar VALOR aniria, per exemple, aprofitar més les accions impulsades des de la Comissió Europea en el marc de ‘life-long learning’ o altres de semblants.<br />b) Cap a la ciutadania en general, amb l’objectiu d’equilibrar la balança del punt anterior. És a dir. Per molt que augmentés l’autoestima del col·lectiu de les persones grans, de poc serviria si la ciutadania ‘activa’ no ho sap reconèixer. És per això que caldrà reduir la cada vegada més gran distància entre les persones grans i ‘la resta’. I és per això també que seria fonamental impulsar de forma decidida, sistemàtica i intensa, tot un pla –amb els seus programes corresponents- de treball intergeneracional com a instrument per a re-connectar el teixit social, fer guanyar VALOR a les persones grans i ajudar a percebre’l des de la ciutadania.<br />c) Cap als grups de dones i feministes, amb l’objectiu que incloguin de forma clara i preferent, el treball transversal amb les dones del col·lectiu de persones grans perquè és fàcil arribar a la conclusió que si la gent gran en general no gaudeix de prou reconeixement (VALOR) social, les dones grans en particular –i més encara si viuen soles- conformen sovint un subgrup doblement castigat, per ser ‘classe passiva’ i per ser dona. Per altra part, i malgrat que el discurs dels drets de les dones sigui teòricament universal, és fàcil pensar que el baix nivell d’autoestima que poden tenir les dones grans en general, les situï en una posició més difícil a l’hora de ‘connectar-se’ amb altres dones i amb la ciutadania i per tant, en una posició més difícil també a l’hora de guanyar VALOR.<br /><br />Toni Lloret<br />Gener 2010.Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-52648106651929330462009-12-15T09:19:00.000+01:002009-12-15T09:20:11.539+01:00GESTIO MUNICIPALLA BONA GESTIÓ<br /><br /> Parlàvem l’altre dia amb uns periodistes sobre Micropobles i la gestió dels seus ajuntaments i em van fer una reflexió d’aquelles que de primer hi pares poca atenció, però que queden instal·lades al cervell fins que al cap d’una estona reneixen prenent tota la seva magnitud.<br /> Aquests periodistes –pel que jo vaig entendre-, posaven en dubte la capacitat de gestió dels electes municipals. Però pel sentit de les seves paraules, no es tractava d’un dubte censurador; més aviat crec que es referien al que ells consideraven una possible manca de formació en alguns casos (i que no té res a veure amb la ignorància).<br /> Com sempre, aquesta mena de comentaris estan molt condicionats pel moment en els que s’emeten. Vull dir que si aquell hagués estat el centre de la conversa i s’hagués produït amb el temps suficient com per a debatre-ho amb la calma que requereix una qüestió de tanta magnitud, possiblement jo li hauria pogut expressar molt més adientment el meu parer del que ho vaig fer.<br /> Tot just amb dues frases, li deia que els partits polítics ja ofereixen formació als seus electes i, ben justificadament, ells va posar una cara de ‘..si tu ho dius !...’. Tenen tota la raó. Si que és cert que els partits proporcionen formació als seus electes, però això no significa que aquests la segueixin i no vol dir tampoc que la formació sigui la més adient a les necessitats de cada electe en el seu lloc (parlant de gestió municipal, és clar).<br /> La formació hi és i hi ha de ser, però evidentment no garanteix la immunitat contra les atzagaiades. Això també s’ha de dir.<br /> Però tampoc crec que el debat central hagi de ser la quantitat de cursos i cursets que qualsevol electe hagi fet. Hi ha molts exemples d’electes de Micropobles amb formació superior: L’alcaldessa d’Alfés (Segrià) és titulada en filologia anglesa per Oxford; l’alcaldessa d’Alpens (Lluçanès) és geògrafa i la de Vallfogona de Ripollès (Ripollès) és llicenciada en ciències polítiques; l’alcalde de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà) és doctor en història; l’alcalde de Colomers (Baix Empordà) és mestre; etc... I no és menys cert que molts altres electes, sense titulació universitària, són, en vista dels resultats, excel·lents gestors.<br /> Des del meu punt de vista, el que m’insinuaven els periodistes era cert com a mínim en part, perquè parlant de la gestió municipal en Micropobles o en grans ciutats, no n’hi ha prou amb una eventual oferta formativa dels partits, segurament seria bo que, per als electes que ho siguin per primer cop, les diputacions o els consells comarcals els haurien de proporcionar una formació bàsica obligatòria sobre aspectes instrumentals, el desconeixement dels quals roba temps i ocasionalment provoca errades. Vull dir que, malgrat que òbviament ja hi ha el personal tècnic municipal, saber com es confecciona un pressupost, què són les partides, quins són els tràmits legals bàsics en un ajuntament, etc.., donaria agilitat i més seguretat als nous electes.<br /> Amb tot, això no garantiria una bona gestió (com tampoc no està garantida en les ciutats), i no ho garantiria perquè tampoc no crec que s’hagi definit ben bé què és una ‘bona gestió’ en un ajuntament de la dimensió que sigui. Per tant, segurament aquest hauria de ser el primer pas, és a dir, posar-nos d’acord en si ‘bona gestió’ vol dir ser capaç d’estalviar molts diners del pressupost, o vol dir ser capaç de captar moltes subvencions o fer moltes obres o aconseguir que tot quedi igual perquè es consideri que el millor és no tocar res, etc...,<br /> I quan hi hagi un acord del què significa ‘bona gestió’, possiblement començaria a ser imprescindible aleshores formar els electes en tècniques de treball en equip, tècniques de comunicació, gestió de projectes, etc... Una llista inacabable d’accions formatives, totes elles útils i necessàries i que molt probablement no es proporcionarien mai als electes perquè la gestió municipal, sobretot en els Micropobles, és més una qüestió íntima de cada ajuntament que no pas quelcom amb transcendència pública. I això és així perquè als partits polítics en general, els interessa més comptar electes l’endemà de les eleccions que no pas saber com ho poden fer per assolir nivells d’excel·lència en els ajuntaments que governen. El que compta és els resultat electoral, no la gestió.<br /><br />Toni Lloret Grau<br />Psicòleg<br />President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-42841128184056631332009-12-01T11:55:00.000+01:002009-12-01T11:56:48.197+01:00EL TERRITORIEL TERRITORI<br /><br /> Que qualsevol país ha de tenir el seu territori ordenat, endreçat i etiquetat, sembla evident i, de fet, costaria trobar algú que no aboni aquesta afirmació. Jo, és clar, tampoc no diré el contrari.<br /> El que ja costa una mica més és trobar països en els que no es faci o no s’hagi fet un bon debat sobre com s’ha d’ordenar el territori o, el que és el mateix, quin és el valor que se li dona. I no em refereixo pas al valor pecuniari que pugui tenir el sòl aquí o allà, sinó el valor social i polític. Dit d’una altra forma, un bon debat sobre què significa la ruralitat, la zona urbana i l’espai natural en un país, en aquest cas, com el nostre. Debats que han d’anar més enllà de la formal participació en la redacció dels Plans Territorials.<br /> Fa uns quants anys algú va encarregar al Sr. Roca Junyent la coordinació d’un informe –que ara es coneix amb el seu cognom- sobre l’ordenació dels municipis a Catalunya (no del territori en sentit genèric, però s’hi apropava). Un informe que sembla ser que situava com a una de les conclusions la necessitat d’agregar municipis petits, segurament a semblança del que ja fa anys es va fer en ens països nòrdics.<br /> Com deia, ja fa anys d’això i ara no sé dir si per a fer aquest informe es va escoltar a algú que no fos acadèmic d’anomenada o polític de capital. Tampoc sé si es va consultar els veïns del meu poble (jo aleshores no hi era), però ho dubto. El cas és que d’aquest famós Informe Roca ja quasi no se’n parla i, si de cas es fa, els comentaris solen prendre un sentit queixós més que no pas de lloança.<br /> D’ençà d’aleshores s’han anat fent els diversos Plans Territorials i ara ja tenim el país pràcticament ‘qualificat’ que no vol pas dir necessàriament ordenat.<br /> Ara des dels pobles, ja sabem que la gent que més mana dels de Barcelona, ha decidit on podem i on no podem fer una casa, una granja o rehabilitar una masia. El que no sabem és per què des de la capital ens han d’imposar aquesta mena de coses sense preguntar o, com a mínim i segurament més important, sense que abans ens hagin explicat quina idea de país tenen, si és que en tenen, és clar. Però jo vull creure que sí, que alguna idea hi ha en aquells despatxos plens de gent de ciutat que es dediquen a ‘ordenar’ el territori dels altres que és al que ells i elles van a descansar els caps de setmana o on hi tenen alguna segona residència. El que no sé endevinar és quina és aquesta idea de país. No s’ha explicat o, si s’ha fet, és a ciutat amb els grans acadèmics i polítics importants.<br /> Hi ha vida més enllà de St. Just Desvern i més enllà de St. Fost de Campsentelles. Més ben dit, hi ha tot un país en el que hi viuen menys persones però és que no tothom ha de viure a la capital i no tothom hi vol viure.<br /> Si ara fa 30 anys de la ‘revolució dels moviments veïnals’, pot ser seria hora de que comenci una modesta revolució dels que no vivim a les grans ciutats per a poder participar en un debat seriós i transcendent sobre el territori del nostre país.<br /><br />Toni Lloret (Argençola – Anoia)<br />Psicòleg<br />President de l’Associació de Micropobles de Catalunya<br /><a href="http://www.micropobles.cat/">www.micropobles.cat</a>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-24448891291915193572009-11-09T09:12:00.001+01:002009-11-09T09:13:27.500+01:00POLITICA I PSICOLOGIAPOLÍTICA I PSICOLOGIA<br /><br /> Essent la psicologia una ciència de les classificables com ‘humana’, en el sentit que s’ocupa principalment dels comportaments dels éssers humans, no ha de semblar rar que es pugui combinar amb la política, una altra de les ‘ciències’ (en aquest cas entre cometes) humanes.<br /> De fet, una i altra ja fa temps que col·laboren, però més aviat ho fan des de la ‘filial’ de la psicologia que és el màrkening, és a dir, des de la perspectiva d’ajudar a vendre un eslògan –o una simple acció- política. El que ja no s’estila tant és la pràctica de l’anàlisi psicològica de la política aplicada.<br /> I des d’aquesta vessant, la meva intenció no és pas la de dictar doctrina, ni la d’encetar saberuts i profunds anàlisis teòrics. Em plantejo tant sols algunes prudents reflexions tant discutibles com es vulgui, però que, a aquestes alçades, crec necessàries.<br /> La primera i a dia d’avui imprescindible, fa referència, és clar a la corrupció de polítics (que no és igual a la corrupció política). Un fenomen aquest que, a banda de basar-se en l’aspecte més evident que és el del lucre, jo fonamentaria també en una mena de narcisisme omnipotent.<br /> Efectivament, si fem un repàs intuïtiu als recents casos de corrupció de polítics, és fàcil adonar-se que les persones implicades acostumen a ser gent benestant; o sigui que no parteixen de la posició de pobres per a voler fer-se rics, sinó que tot i que potser alguns d’ells no entrarien en la categoria de milionaris, si que tenen una vida prou acomodada com per no haver de patir per si arriben a final de mes. Alhora, aquestes persones també solen ser càrrecs polítics de segona fila en actiu o ‘ex’ de primera o segona fila.<br /> I per què doncs algú que no necessitaria arriscar-se a delinquir ho fa, tot i havent pogut veure com altres en situacions semblants han estat descoberts i castigats ?. La meva resposta a aquesta pregunta és la que apuntava suara: per ‘narcisisme omnipotent’.<br /> Fer de polític de segona fila o ser un ‘ex’ conscient de que ja no hi ha opcions de tornar a la palestra o de que s’ha tocat sostre, és quelcom que la major part assumeixen plenament perquè saben què volen i saben per què ho volen, sempre des de la perspectiva d’un bon principi de la realitat (no deixaran de ser qui són per assumir segons quin càrrec). Alguns altres però, acaben assimilant-se amb el lloc que ocupen, és a dir que acaben considerant que ‘la ciutat són ells’ o que ‘són imprescindibles per..’i que per tant el benefici de la ciutat ha de ser també el seu benefici perquè aquella sense ells no seria res. Algú en podria dir despotisme d’això.<br /> Per tant doncs, i des del meu punt de vista, la corrupció d’alguns polítics no és només una qüestió de diners, és també quelcom relacionat amb l’exercici del poder i del lideratge (o quelcom relacionat amb la fantasia de voler reviure episodis de poder i lideratge). I és que si algú es pensava que la democràcia és per sí mateixa un antídot contra la tirania, va errat. Per a una personalitat altament narcisista, el fet de guanyar unes eleccions o de que el guanyador els situï en una posició de privilegi, pot significar un bon nutrient que alimenti la seva sensació d’omnipotència que, al seu torn, els ajudarà a situar-se per damunt del bé i del mal. D’aquí al despotisme i la tirania –amb pàtina democràtica- hi va un sol pas.<br /> La segona reflexió, lligada a la primera, fa referència a les organitzacions polítiques com a instruments que potencialment emparen i donen pàtina ideològica als comportaments dels seus integrants.<br /> Algú que intenti adherir-se a un partit polític, dels més anomenats, no haurà de passar massa filtres. De fet i sovint, només caldrà que posi les seves dades en un formulari d’internet i serà benvingut. Estic convençut que qualsevol amb pocs escrúpols ideològics, podria adherir-se a quatre o cinc partits alhora i no passaria gran cosa excepte, és clar, si arribés el moment d’encapçalar o formar part d’alguna candidatura concreta. En aquest punt és en el que els ‘amos’ de les sigles demanarien alguna prova de fidelitat i els altres mostrarien algun tipus de sorpresa i decepció. Però si el dels pocs escrúpols ideològics decideix canviar-se de bàndol, els de la decepció el beneiran i els primers faran veure que s’enfaden. Però al capdavall, el dels pocs escrúpols, continuarà sent alcalde o regidor o president o el que sigui.<br /> I és que la quantitat d’adherits, per a un partit polític, és un dels indicadors més clars de la seva potència en l’entorn social que li sigui propi. Per tant doncs, estem parlant de quantitat i no de qualitat perquè a les organitzacions polítiques, no només els calen vots a les eleccions, també els cal demostrar el màxim de musculatura possible perquè molts d’ells, consideren que la seva fortalesa no rau tant en el seu ideari, com en el nombre de vegades que són esmentats beneficiosament a la premsa.<br /> Estic suggerint que els que es vulguin adherir a un partit polític hagin de passar tests psicològics ?. No, el que sí que vull dir és que els partits, com a organitzacions socials peculiars que són, haurien de començar a pensar en primar la mesura del grau de penetració social de les seves idees, més que no pas la mesura de penetració dels seus adherits.<br /> Sé, efectivament que aquesta darrera és una afirmació ingènua. Els anomenats estrategs electorals dels aparells dels partits, segur que em mirarien em condescendència i amb un somriure als llavis. Però algun dia algú d’algun partit haurà de començar a pensar-hi, perquè el fet que a hores d’ara, la major part de partits polítics atorguin valor suprem al ‘quant gestionem’ (així, a seques) i no n’atorguin o sigui secundari el ‘sustentem unes idees que orienten la gestió que ens encomanen els votants’, posa el sistema de partits en risc perquè els partits polítics, com a organitzacions socials que són, també poden esdevenir despòtiques i per tant, voler-se imposar per a pesar més i no per a pensar més.<br /><br /> Toni Lloret Grau<br />Psicòleg i escriptor<br />President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-26273231140654843802009-10-07T06:46:00.001+01:002009-10-07T06:48:03.918+01:00PSICOPATOLOGIA DE L'EDUCACIÓSi, ja sé que aplicar el terme psicopatologia a l’educació no és el més ortodox que es pot fer, però la temptació ha estat massa gran. I ho ha estat perquè pel que fa a l’anomenat sistema educatiu, no sortim d’un embolic que ja en tenim un altre.<br />Efectivament, des de l’informe Pisa, passant per la nova llei catalana, fins als debats sobre si els i les mestres han de ser autoritat pública o no, hi ha mil controvèrsies inacabables que no fan sinó expressar un llindar permanent i elevat de conflicte.<br />I és que si en un país hi ha res important és precisament l’educació de la ciutadania. Per tant, essent un element social bàsic, no ha d’estranyar que sigui complex i, per tant, que generi un cert grau de conflicte socio-polític permanent i no seré pas jo l’agosarat pretensiós que amb quatre ratlles hi trobi la terapèutica miraculosa. Tot i que<br />ben mirat si que hi pot haver un parell de coses que convindria tenir presents. Per una part el concepte mateix d’educació escolar que a mi, em sembla excessiu. Vull dir que després d’anys, continua instal·lada en el moll de l’os social la idea de que l’escola és la que educa i fins i tot hi ha qui creu que és qui ho ha de fer. Jo en canvi, crec que aquesta és una visió esbiaixada.<br />A dia d’avui, demanar als ensenyants que assumeixin l’educació de la ciutadania jove del país em sembla excessiu i fins i tot inconvenient.<br />L’escola pot i ha d’ensenyar; és més, a l’escola se li pot exigir que a més d’ensenyar aconsegueixi que els alumnes aprenguin. L’escola pot formar, en el sentit que traspua pautes de comportament social i alguns valors. I tot això, que és molt, potser forma part de l’educació d’un infant, però NO ÉS l’educació.<br />També educa el carrer, els veïns, els amics, els pares dels amics i, per damunt de tot, eduquen o ho haurien de fer en primera i principal instància, els progenitors. El responsable de l’educació dels infants no és el Sistema Educatiu o el govern, ni tant sols els i les mestres ho són. Encara que pugui semblar una obvietat, cal recordar que ho són els pares. I és per això que crec que el paper de la família s’ha de reforçar.<br />Naturalment hi ha famílies i famílies. Vull dir que n’hi ha de més preparades per a l’educació i d’aquelles que no ho estan gens. I aquesta sentència és determinant per al futur dels infants.<br />D’exemples no en falten i només cal que es parli amb algun ensenyant, preferentment dels primers nivells escolars, per a poder escoltar anècdotes que ens il·lustraran sobre la incapacitat de molts pares i mares per a imposar límits a determinades conductes dels seus fills o filles o incapacitat per a voler -que no poder- dedicar-los més temps ( aquí no val allò de ‘poc temps però amb intensitat’, als infants se’ls ha de dedicar intensament molt temps, fins i tot si això comporta que no puguin fer mitja dotzena d’extraescolars o que els adults no puguin anar tant sovint com voldrien als seus actes socials, esportius, etc). Tot no pot ser. Si es tenen fills el ritme de vida s’ha d’adaptar.<br />El temps compartit equival a nombroses oportunitats d’intercanvi, equival a incrementar inconscientment el coneixement mutu, equival a transmetre valors i codis de conducta i equival, al capdavall, a educar des de la responsabilitat que comporta la convivència expressament buscada i gaudida.<br />I és en aquest aspecte que l’administració educativa i la pròpia societat civil està fallant. Els índex sostinguts en el temps de fracàs a les escoles, però també els índexs de fracàs evident de molts i moltes joves en el nostre món, fracàs que els fa difícil o impossible la integració social i que alhora provoca noves ‘famílies impossibles’, és a dir d’aquelles que no poden perquè no saben educar als fills; aquests índexs deia, alimenten la roda quasi perenne de la baixa qualitat de l’anomenat sistema educatiu al que cada cop se’l responsabilitza més de més coses que no li pertoquen com per exemple, que els mestres estiguin prou investits d’autoritat. Per aconseguir-ho calen lleis, però encara més cal invertir molts diners i esforços en educació de pares i mares. No es trencarà mai la roda de la mediocre qualitat en els resultats escolars i cada cop serà més difícil lluitar contra l’exclusió social, les conductes antisocials, etc, si no s’inverteix aviat i molt en educació familiar. Aquest és el remei, mai prou considerat seriosament que pot paliar algunes psicopatologies.<br /><br />Toni Lloret Grau<br />Psicòleg<br /><a href="mailto:tllg@copc.es">calfiol@yahoo.co.uk</a>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-52123742575024237312009-07-27T16:36:00.000+01:002009-07-27T16:38:31.625+01:0013 o 14 ?. NO PARLARÉ DE POLÍTICA (o potser si ?)<strong><em>13 o 14 ?<br /></em></strong><br /> Ja ha tornat la polèmica. L’edat penal pels menors ha de ser als catorze anys o s’ha de rebaixar als tretze ?. I quan un noi o una noia de dotze faci un delicte, polemitzarem, és clar, sobre si l’edat penal s’ha de rebaixar més encara.<br /> I resulta que aquest és un debat fals. El punt central del tema no és la cronologia. L’edat, tothom ho hauria de saber, és relativa. Hi ha criatures que als 13 anys tenen un considerable grau de maduresa mental, amb una estructura de la personalitat no encara definida del tot, però que ja ‘apunta maneres’, mentre que n’hi ha de 15 que són nens o nenes amb totes les lletres. Cada cas és un món com deien abans, i tractant-se d’éssers humans i encara més, d’adolescents, és una veritat com un temple.<br /> La pregunta doncs no és si l’edat penal ha de ser a uns anys o a uns altres. Per a mi ja està bé com està. El tema més aviat rau en l’educació que reben aquests adolescents.<br /> El fet que un noi o una noia, en un moment determinat no sàpiguen discriminar el bé del mal, sobretot si van en grup, no és una cosa excepcional. Ha passat sempre, entre altres raons precisament perquè són adolescents, és a dir, persones que tot just estan construint la seva personalitat, en un moment de la seva vida en que, qui més qui menys, se sent omnipotent. Efecte aquest, l’omnipotència, que va molt lligada a la joventut de les cries d’Homo Sàpiens –igualment que a les d’altres espècies- i que dificulta la mesura del risc i, en el cas humà, la mesura de la transcendència dels actes.<br /> I si en d’altres espècies el procés d’aprenentatge és més aviat ràpid i bàsicament lligat a la supervivència, en el cas dels adolescents humans la cosa és més complexa i, sobretot, llarga. Els humans de la civilització occidental ‘avançada’ no han d’aprendre a sobreviure, s’han d’educar. I l’educació, per molt que ho sembli, no és una qüestió escolar: és una responsabilitat familiar.<br /> En aquest sentit, si hi ha una cosa evident és que a l’escola se li demana massa. Però no ‘massa’ en el sentit quantitatiu (que segurament també), sinó que se li està encomanant una tasca essencialment de responsabilitat parental: l’educació.<br /> A l’escola s’hi pot anar per aprendre (instruïr-se) i els mestres han d’ensenyar el que saben, però bàsicament han d’ensenyar a aprendre. A l’escola s’hi pot anar també per a adquirir eines per al comportament social i individual (formar-se). I la suma dels dos elements pot formar part de l’educació, però no és ‘l’educació’. Per a educar cal el concurs fonamental i ineludible de la família (tingui aquesta la composició que tingui), és a dir, l’exercici de la responsabilitat adulta –inclosos els avis i les àvies- que ha d’aconseguir transmetre valors, idees, elements de judici i, per damunt de tot, sentit d’autoritat o –dit en ‘modern’- límits.<br /> Un bon exemple d’això és l’educació sexual dels infants. En aquest tema, l’escola pot ensenyar anatomia, fisiologia, reproducció i sistemes anticonceptius, pot ensenyar quins tipus de parelles existeixen i com ha anat evolucionant tot plegat, però el que no pot –ni ha de fer-ho- ensenyar cap mestre és el valor dels sentiments, el respecte, etc. Aquestes són qüestions que els adults responsables, és a dir, els progenitors, han de decidir com traspassar a la seva prole perquè no és una lliçó que va per examen o, si de cas hi va, serà per a l’examen de la vida i no només pels del grup de 5è C.<br /> L’educació doncs és una responsabilitat parental. I són els progenitors els que han de ser els primers en exercir l’autoritat i els que han d’avalar l’autoritat dels mestres a les escoles. I és aquesta la clau: l’autoritat que, cada vegada més, es delega falsament en l’escola, perquè alhora no ens estem de criticar els mestres fins i tot davant els fills. I es delega també falsament en els monitors de l’esplai o els de la ludoteca, o ens dels extraescolars o fins i tot en els avis. Però no s’assumeix perquè és precisament la part que més costa de l’exercici de la responsabilitat parental. I és lògic que costi perquè educar, sobretot a curtes edats, però també més endavant, significa modelar els instints que tenim innats i que –ens agradi o no- arrosseguem des que ni tant sols arribàvem a l’esglaó d’Homo Sàpiens.<br /> És clar que, per altra part, això de l’autoritat no cau bé. És un mot molt desprestigiat per dècades de feixisme social i polític que va fer avorrir aquest concepte, naturalment en el seu abús.<br /> L’autoritat no és ni més ni menys que el que ja he dit, l’exercici de la resposabilitat, el qual, en funció de l’edat de la cria, significarà ‘ara toca menjar – ara toca dormir’ o voldrà dir ‘parlem de a quina hora pots tornar a casa, perquè tu tens dret a sortir i divertir-te, però jo tinc el deure de saber on ets i protegir-te’. Entremig hi ha tots els matisos que es vulgui, però al final, al capdavall, hi ha algú que ha de manar i aquest és el responsable final de les criatures. Si ningú no mana, no hi ha límits, i si no hi ha límits els conceptes de bé i mal els imposarà l’entorn social que, en el cas d’adolescents, serà el líder grupal/social de torn i això, és clar, sempre és una capsa tancada i un gran risc.<br /> Tenir fills requereix temps i dedicació (no val allò de poc temps però ‘de qualitat’) s’hi ha de ser tant com sigui possible. De vadages n’hi ha prou d’asseure’s al costat de la criatura mentre mira la tele. No calen gaire converses transcendentals, les seves gesticulacions, breus comentaris, expressions, etc., poden dir moltíssim.<br /> Ara que, si hem de treballar molt, mantenir una intensa vida social, practicar esport, reciclar-nos professionalment i no perdre’s un cap de setmana a la neu o a la platja, aleshores més val tornar a allò dels internats i cedir ‘de facto’ els fills fins que, ja grans, ens puguem retrobar per Nadal (si no som a esquiar, és clar).<br /> Ara que també hi ha qui en reconeix la complexitat de tot plegat i és cert. Cap progenitor no ha estat instruït per a educar. I és en aquest sentit que estic fermament convençut que si el Departament d’Ensenyament volgués ser realment d’Educació, hauria de fer la inversió més rentable com a govern: L’educació familiar.<br /><br /><br />Toni Lloret Grau<br />Psicòleg i Escriptor.<br /><a href="mailto:tllg@copc.es">tllg@copc.es</a>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-54917252150522348252009-05-21T07:22:00.001+01:002009-05-21T07:23:35.078+01:00SUBVENCIONS: LA CORDA AL COLLSi hi ha alguna cosa que en algun moment caldrà abordar seriosament i amb determinació, és el sistema de subvencions com a fórmula de finançament complementari dels ajuntaments dels Micropobles (i probablement no només dels Micropobles). Però per a un ajuntament, els sistema de subvencions pot arribar a ser pervers, tant per la quantitat i varietat que n'hi arriba a haver, com pels procediments altament burocratitzats que comporten.Un exemple: El Departament del Govern 'X', convoca les subvencions 'Y' a les que es poden acollir tots els municipis del país. Posem que el termini de sol·licituds sigui de dos mesos i posem també que aquest tràmit inicial requereixi per exemple un avantprojecte tècnic per a fonamentar la petició.Molt pocs Micropobles tenen en plantilla personal tècnic i, si en tenen, no es poden permetre de disposar-ne cada dia. Així doncs, entre la publicació de la convocatòria, la presa de decisió sobre si presentar-s'hi o no, l'encàrrec de l'avantprojecte (que ja costa diners), la revisió d'aquest, confecció de pressupost, etc.., fàcilment pot arribar-se molt just al la data límit, si és que s'hi arriba. Un poble o ciutat d'uns quants milers d'habitants, ho tindria infinitament més fàcil per a complir tràmits i terminis. Això per no parlar de si es dona el cas de que la subvenció es concedeix perquè els terminis d'execució i justificació, també són els mateixos per a tothom. I per no parlar tampoc de que les subvencions acostumen a no cobrir el 100% dels costos de les obres o serveis i no podem oblidar que una obra o un servei, té els mateixos costos proporcionals en un Micropoble que en una ciutat, mentre que l'esforç pressupostari dels respectius ajuntaments, no pot ser òbviament equivalent.En conseqüència: les persones que viuen en un Micropoble, tenen les mateixes oportunitats de gaudir dels 'serveis' que proporciona el govern via subvencions que les que viuen en una ciutat ?.Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-62438786181028899342009-05-11T13:08:00.002+01:002009-05-11T13:28:51.464+01:00DEMOCRÀCIA PERSONALITZADA<span style="font-family:trebuchet ms;color:#33cc00;">Ja fa temps que ho tinc al cap. Ja fa temps que hi dono voltes i consti que jo no sóc cap teòric de la política i encara menys de l'ecosocialisme. Diguem que senzillament intento ser-ne un modest practicant, un aficionat.</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;color:#33cc00;">Dic això, en aquest preàmbul, per a justificar-me. Vull dir que, per si de cas la dic massa grossa, abans em 'curo en salut'.</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;color:#33cc00;">De fet, tampoc no és la primera vegada que ho dic (escric). Ja ho vaig fer en un article a El Triangle ara fa mesos. I hi vull insistir perquè em fa l'efecte que, tot i no sent l'únic element, la DEMOCRÀCIA PERSONALITZADA hauria de ser un dels components que contribueixin a la que per a mi és molt necessària, renovació del sistema democràtic al nostre país i a Occident.</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;color:#33cc00;">I pot semblar estrany i molt agoserat parlar d'això, sobre tot perquè ho faig des d'una perspectiva que pot semblar contradictòria: la dels Micropobles.</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;color:#33cc00;">Efectivament, és des d'aquests llocs, els Micropobles, que es fa evident que per molt que el sistema democràtic sigui bo per al govern i la convivència política, no ho és tant des del punt de vista de la gestió. Em referixo al fet que, des dels governs o sigui, des de les administracions que gestionen -hem de suposar- amb criteris democràtics les polítiques que afecten també als ajuntaments i la ciutadania dels Micropobles, però també des del legislatiu, es tendeix a generalitzar les mesures i a considerar 'l'administrat' com a un tot uniforme al que, si de cas, i com a màxim, se li poden fer algunes -poques- excepcions.</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;color:#33cc00;">Els ajuntaments i la gent dels Micropobles tenen unes característiques que els fan diferents dels ajuntaments i la gent de ciutat. De la mateixa manera que segurament passa amb altres col·lectius o sectors socials.</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;color:#33cc00;">Entenc doncs que seria una bona línia d'aprofundiment democràtic i un element fonamental per a una formació política clarament d'esquerres, tendir a dissenyar mesures polítiques cada vegada més properes a la diversitat de la ciutadania i dels ajuntaments que la governen.</span><br /><span style="font-family:Trebuchet MS;color:#33cc00;">Al capdavall, estic parlant d'afinar al màxim en el respecte a les persones i els sectors socials. Un respecte que ha de ser, cada cop més, el primer cafè que un polític o una política d'esquerres es prengui al matí.</span>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-77512403894167978432009-05-07T07:37:00.002+01:002009-05-07T07:51:18.748+01:00CADA DIA MÉS CLAR<span style="font-family:georgia;">Tornem-hi !</span><br />Amb el títol aquest no em refereixo pas al temps, és clar, tot i que també és cert, sembla que amb la primavera cada dia sigui més clar.<br />Em refereixo als Micropobles i al seu finançament. La 'política' de subvencions no ajuda -ans al contrari- perjudica (excepte en els casos en que l'import és el 100%, i encara se n'hauria de parlar !) perquè porta feina i despeses, mentre que les regles del joc són les mateixes que per a un poble més gran o per a una ciutat.<br />Per exemple: si l'ajuntament d'una petita ciutat de 15.000 habitants vol demanar una subvenció 'x' i un Micropoble també ho vol fer, els terminis són idèntics, la documentació que s'ha de presentar, naturalment, també i s'hi s'han de fer avantprojectes o memòries, tan les ha de fer l'un com l'altre.<br />Evidentment però, la capacitat de gestió dels dos ajuntaments no és la mateixa. Sovint hi ha Micropobles que no tenen tècnics pròpis o hen d'esperar que 'els toqui' per agenda que els atengui el/la del Consell Comarcal.<br />Amb aquest procediment, la conseqüència és clara: LES PERSONES QUE VIUEN EN UN MICROPOBLE, NO TENEN LES MATEIXES OPORTUNITATS QUE LES QUE VIUEN EN UNA CIUTAT perquè els ajuntaments respectius juguen amb eines i recursos desequilibrats.<br />Sembla senzill, oi ?..., doncs no us podeu imaginar el que costa fer-ho entendre a segons qui del govern !!.Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-64103061503712879172007-06-08T08:15:00.000+01:002007-06-11T08:31:29.737+01:00la realitat<strong><em><span style="color:#990000;">És clar que una cosa és guanyar unes eleccions i l'altra és intentar formar govern. Aqui hi ha i hi haurà dificultats. </span></em></strong>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-18254400630305468382007-05-28T08:30:00.000+01:002007-06-11T08:32:02.735+01:00resultatsUNS RESULTATS EXCEL·LENTS: TANT LA MERCÈ COM JO ENTREM AL GOVERN D'ARGENÇOLA !!!.<br />DECIDIDAMENT HEM FET BÉ LES COSES !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-41692250080401537372007-05-07T11:02:00.000+01:002007-05-07T11:10:46.468+01:00s'acosten els dubtes<em><span style="color:#3366ff;">A punt d'encetar la campanya electoral propiament dita, és quan més s'evidencien els dubtes sobre com anirà tot plegat. Suposo que són dubtes lògics.</span></em><br /><em><span style="color:#3366ff;">Si hem de fer cas (podem ?) d'un bon nombre de persones, els resultats seran, com a mínim, bons. Però no seria la primera vegada, pel que sembla, que del què es diu al què es fa després, hi ha una distància equivalent a la que hi ha entre el guanyar i el perdre.</span></em><br /><em><span style="color:#3366ff;">En tot cas, hem vist a tothom personalment i alguns més d'un cop. Hem organitzat actes i hem repartit informació a tort i a dret. Per tant, si de cas es vol veure, ningú no podrà negar que els d'Iniciativa anem a buscar els vots un a un i no amb paraules buides, sinó a feina feta i amb serietat.</span></em>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-21165877842728144692007-04-19T12:00:00.000+01:002007-04-19T13:26:46.448+01:00al màxim<strong><em><span style="color:#993300;">No crec que a la història d'Argençola s'hi pugui trobar algú altre que hagi fet la campanya que la Mercè i jo estem fent. Ja hem anat pràcticament a tot arreu -i hi tornarem a anar !-, hem aconseguit, gràcies al Domènec Martinez i la Núria Buenaventura que la Diputació (medi ambient) 'valorés positivament' i a la premsa que Argençola compti amb una planta de premsat de colza per a fer combustible. Gràcies a la Conxita Sànchez de medi ambient (Gene) disposem d'un escrit que assegura que a Argençola no hi ha previst fer-hi cap abocador de residus i també gràcies a ella l'ADF segurament disposarà de més eines per a treballar la biomassa. Tot això ben amanit amb les utilíssimes orientacions del Ramon Pla, la Francina Gabarró i l'energia inesgotable de la Maite d'ICV-Anoia.</span></em></strong><br /><strong><em><span style="color:#993300;">Què més podem fer ?. </span></em></strong><br /><strong><em><span style="color:#993300;">L'esforç val la pena, Argençola està en risc i està fora de l'actualitat, és a dir que està en el punt just com per a poder-hi fer una gran feina des de l'Ajuntament i aplicar-hi polítiques que, partint quasi bé des de zero, permetin assegurar-hi un futur de progrés sense la totxana de protagonista.</span></em></strong>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-67785940102017843112007-04-05T08:46:00.000+01:002007-04-05T08:56:12.141+01:00casa per casa<strong><em><span style="color:#cc66cc;">Em penso que hi ha gent a la que els costa molt d'entendre que hi hagi persones que vulguin ser electes en un poble. La reacció d'algunes de les persones de les masies que anem visitant la Mercè i jo, denota una barreja entre incredulitat, curiositat i fins i tot en algun cas una petita dosi d'admiració. Suposo que costa molt d'entendre que hi hagi qui, voluntàriament, s'exposi a la crítica i a patir un seguit de problemes que ben bé ens els podriem estalviar.</span></em></strong><br /><strong><em><span style="color:#cc66cc;">Deu ser la vocació, no ho sé. Però em fa l'efecte que tant la Mercè com jo tenim la dèria de pensar que Argençola és alhora, un lloc meravellós, amenaçat i millorable. I si pensar d'aquesta forma equival a buscar-se problemes, doncs si, ens en busquem i per això anem casa per casa, masia per masia, 'predicant' que creiem honestament que ho podem fer bé i que, amb nosaltres, el poble pot millorar.</span></em></strong><br /><strong><em><span style="color:#cc66cc;"></span></em></strong>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-24811436729919303802007-03-26T12:12:00.000+01:002007-03-26T12:29:51.276+01:00fredes i calentes<strong><span style="color:#663333;">Si això fos un diari de la pre-campanya, ara hauria de dir que estem anant a tot drap fent visites a tantes masies com podem. Però no és un diari. Només és un lloc on anotar-hi impressions i, de moment, la meva impressió més persistent és la contradicció. Vull dir que a les visites que la Mercè i jo fem a les cases, en general ens reben bé tot i que en molts casos, percebem recel en un grau major o menor que mai no es tradueix en males maneres, però si en fredor o calidesa. Deu ser que per a força gent, això d'haver d'escoltar a uns que es presenten a les eleccions municipals, se'ls fa incòmode. A hores d'ara tinc la convicció de que, en general, la gent se sent més còmode criticant al govern que no pas havent de fer l'esforç de pensar què és el millor pel poble.</span></strong><br /><strong><span style="color:#663333;">I de fet, aquesta és una altra de les percepcions que, cada dia que passa, se'm va cristalitzant més: A Argençola no hi ha gens ni mica de sentit de comunitat. Sempre hi ha excepcions és clar. Però deu ser que amb un terme tant extens i una població baixa i tant atomitzada, és quasi impossible sentir-se pertanyent o ciutadà d'Argençola, qüestió aquesta que se suma a les moltes i variades divisons i històriques discrepàncies entre bona part de la gent mateixa.</span></strong><br /><strong><span style="color:#663333;">El repte és doncs cada dia és més gran. La feina que s'haurà de fer, immensa.</span></strong><br /><strong><span style="color:#663333;"></span></strong>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-79878826540472920252007-03-09T11:44:00.000+01:002007-03-09T11:58:25.690+01:00futur incert<strong><em><span style="color:#996633;">Si alguna cosa crec que ens hauria de preocupar, i molt, de cara al futur, és que la divisió -potser 'fractura' s'hauria de dir- entre els pocs habitants del poble és molt clara i molt profunda. Això, independentment de quins siguin els resultats de les municipals properes, necessàriament condicionarà la tasca de govern de qui en tingui l'encàrrec.</span></em></strong><br /><strong><em><span style="color:#996633;">I aquesta divisió, no és només el resultat de la diversitat d'opcions polítiques. Més aviat al contrari, la política partidista hi té poc paper. És més aviat de caciquisme que estem parlant. Encara que sembli una cosa del passat o quelcom que s'estili de fer en altres terres, al poble encara n'hi ha reminisències; encara hi ha persones -poques però influents- que es consideren i actuen com si el poble i la seva gent fossin de la seva propietat.</span></em></strong><br /><strong><em><span style="color:#996633;">S'ha de trobar una estratègia per a lluitar contra això. Una estratègia que no signifiqui aprofundir encara més, la divisió. Una estratègia que, segurament, ha de passar per l'aïllament inicial d'aquests cacics amb uns resultats electorals que els siguin clarament contraris i que, definitivament, permetin que el poble evolucioni més enllà de les butxaques ja plenes d'aquesta gent.</span></em></strong>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-17596899040574965192007-02-23T12:06:00.000+01:002007-02-23T12:12:19.559+01:00l'oposició es reagrupa<strong><span style="color:#006600;">Si, els conservadors, els que han manat el poble tota la vida, amb un nom o un altre, amb sigles de partit o com a independents, s'estan reagrupant i buscant suports per a tornar. El risc doncs de que en un futur immediat l'especulació urbanística sigui una realitat, augmenta.</span></strong><br /><strong><span style="color:#006600;">Haurem de treballar molt, buscar moltes aliançes i complicitats si ho volem contrarestar. Això i l'esperança de que bona part del poble entengui qui mirarà pel conjunt i qui només algunes butxaques.</span></strong><br /><strong><span style="color:#006600;"></span></strong>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-77294553217955335662007-02-14T12:53:00.000+01:002007-02-14T13:11:23.712+01:00el silenci<strong><em><span style="color:#990000;">Ara per ara al poble sembla que no hi hagi d'haver eleccions. Fa un temps si, quan a finals d'any es van començar a moure els partits, aleshores hi va haver una mena de contagi i també hi va haver moviment entre la gent, o com a mínim alguna gent.</span></em></strong><br /><strong><em><span style="color:#990000;">Falten dies, és clar, i tampoc no es pot esperar que en un poble petit -micro poble- la gent es trobi espontàniament només per a parlar de les eleccions. Però a mi em sembla que, encara que sigui de manera moderada, cal mantenir una certa 'tensió electoral'. No es pot resoldre tot en els dies de campanya perquè el temps en un micro poble és diferent, sembla que vagi més a impulsos, costa més establir-hi un flux regular, però pot ser només és una falsa percepció meva.</span></em></strong><br /><strong><em><span style="color:#990000;">En qualsevol cas, em fa l'efecte que es fa necessari que la gent ens vagi assumint o sigui que ens vagi percebent com a gent que aspira seriosament al govern municipal i que, alhora, considera aquest govern municipal com una cosa també seriosa. Per això caldrà fer-se més presents, parlar més i preparar una campanya semblant a les altres d'altres llocs, amb les pancartes, els cartells, les visites, etc. Plantejar una campanya 'com les de veritat', em sembla que és una manera de contribuir a la millora de l'autoestima de la gent o, dit d'una altra manera: perquè tots ens coneguem, no vol dir que ja se sàpiga tot i que no calgui dir o fer gran cosa més. Al contrari, sospito que precisament, el que cal és parlar molt i de tot amb tothom.</span></em></strong><br /><strong><em><span style="color:#990000;"></span></em></strong>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-21495961784464247862007-02-07T10:47:00.000+01:002007-02-07T11:02:06.110+01:00participació<strong><span style="color:#33cc00;">Serà difícil, però crear espais de participació serà essencial per a intentar reconstruir allò que crec essencial: que la gent del poble començi a sentir-se orgullosa de ser-ne.</span></strong><br /><strong><span style="color:#33cc00;">I és que entenc que el diagnòstic de l'actualitat podria passar perfectament per aquests dos eixos: manca històrica de participació en la gestió dels afers del poble, per manca de possibilitats de fer-ho i aïllament endèmic, molt probablement fruit de la propia estructura geogràfica i social, un element aquest força comú en totes les poblacions molt petites (micro-pobles). Havent-se arribat avui, crec, a la paradoxal situació de que la gent del poble estan més connectats -tot i que poc- amb el món exterior que amb el poble mateix. Això no ajuda en absolut a mantenir un nivell d'autoestima col·lectiu acceptable.</span></strong><br /><strong><span style="color:#33cc00;">I per cert, el passat dia 24 de Gener de 2007 li vaig consultar al Jordi Fàbrega sobre la conveniència d'impulsar un 'lobby' o grup de pressió de micro-pobles. Li va semblar una bona idea. Ho intentaré.</span></strong><br /><br /><strong><span style="color:#33cc00;"></span></strong>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-86227954311243842362007-02-01T14:09:00.000+01:002007-02-01T14:18:27.210+01:00començem ?<strong><span style="font-family:times new roman;color:#33cc00;">No hem ni arribat a les eleccions i ja començen els problemes o, més ben dit, els problemes ja hi eren i ara se'm començen a fer evidents.</span></strong><br /><strong><span style="font-family:Times New Roman;color:#33cc00;">Sembla estrany que en un micro poble, és a dir, en un lloc on hi viu tan poca gent i tant dispersa en el territori, hi pugui haver tantes desavinençes que s'arrosseguen d'anys i panys !.</span></strong><br /><strong><span style="font-family:Times New Roman;color:#33cc00;">És evident que el repte de canviar les dinàmiques socials serà un dels més importants perquè no em sé imaginar com desenvolupar un programa de millores, sense la màxima participació i alhora, no em sé imaginar com fomentar-la partint d'una base de cohesió social que no existeix.</span></strong>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-76751589886030753002007-01-10T09:12:00.000+01:002007-01-10T09:29:43.541+01:00candidatura<span style="font-family:georgia;color:#ff6666;">Des de que vaig decidir presentar-me a les eleccions al meu 'micro-poble' em sento com si estigués a punt de ser l'alcalde de New York. I és que aquestes seran unes eleccions especialment importants: el poble s'hi juga, ni més ni menys, que el seu futur. Segons qui guanyi (els conservadors), aplicaran la seva llei, és a dir, convertiran el poble en un paradís de les urbanitzacions i els camps de golf -que l'amenaça ja hi és i és seriosa-. Si guanyem les esquerres en canvi, ens tocarà el repte de situar el poble en el segle XXI, però sense fer-lo mal bé. Però no és fàcil, sobre tot perquè en els micro pobles la personalització és la norma, mentre que la visió col·lectiva és l'excepció.</span><br /><span style="color:#ff6666;">Així doncs, quina és la millor manera de dinamitzar una societat dividida (els que creuen en el progrés mitjançant l'especulació urbanística vs., els 'coservacionistes / progressistes') ?. Quina és la millor manera d'aconseguir que els pagesos entenguin que l'aplicació de pràctiques ecològiques els és un benefici a mig termini ?. I, sobre tot, quina és la manera d'aconseguir que les grans administracions tinguin en compte els micro pobles ?.</span><br /><span style="color:#ff6666;">Suposo que ser electe en una ciutat, gestionar-la políticament, és un repte difícil i emocionant alhora. Ser electe en un micro poble on ni tant sols la democràcia hi està ben consolidada, pot convertir-se en un desafiament que dugui al tot o res, a l'èxit o el fracàs sense termes mitjos. </span>Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2170629776330188579.post-58590935516584881192006-12-04T12:07:00.000+01:002006-12-04T12:15:26.731+01:00partits i micro poblesSóc del parer que en un micro poble tothom, en un moment o un altre, hauria de passar pel govern municipal. En una ciutat o un poble gran, això no és possible, però sent molt pocs habitants, malgrat ser utòpic, seria desitjable.<br /><br />I ho seria perquè, si normalment en una eleccions locals ja pesa més la persona que el partit, en un micro poble això encara és més evident. Això vol dir, per exemple, que l'acció política partidista, en la mesura en la que suposa més aviat un adjectiu al nom d'una candidat o candidata que no pas un tret distintiu bàsic, ha de saber modelar-se.<br /><br />En un micro poble, els partits han de saber quedar en segon terme en benefici de l'acció política directe que comporta aquest personalisme involutari tant acusat dels electes. Han de donar el suport, però sense condicionar la dinàmica del govern local.<br /><br />És possible ?.Toni LLoret Grauhttp://www.blogger.com/profile/12899324356991815984noreply@blogger.com1