PSICOPATOLOGIA DE L'EDUCACIÓ

Si, ja sé que aplicar el terme psicopatologia a l’educació no és el més ortodox que es pot fer, però la temptació ha estat massa gran. I ho ha estat perquè pel que fa a l’anomenat sistema educatiu, no sortim d’un embolic que ja en tenim un altre.
Efectivament, des de l’informe Pisa, passant per la nova llei catalana, fins als debats sobre si els i les mestres han de ser autoritat pública o no, hi ha mil controvèrsies inacabables que no fan sinó expressar un llindar permanent i elevat de conflicte.
I és que si en un país hi ha res important és precisament l’educació de la ciutadania. Per tant, essent un element social bàsic, no ha d’estranyar que sigui complex i, per tant, que generi un cert grau de conflicte socio-polític permanent i no seré pas jo l’agosarat pretensiós que amb quatre ratlles hi trobi la terapèutica miraculosa. Tot i que
ben mirat si que hi pot haver un parell de coses que convindria tenir presents. Per una part el concepte mateix d’educació escolar que a mi, em sembla excessiu. Vull dir que després d’anys, continua instal·lada en el moll de l’os social la idea de que l’escola és la que educa i fins i tot hi ha qui creu que és qui ho ha de fer. Jo en canvi, crec que aquesta és una visió esbiaixada.
A dia d’avui, demanar als ensenyants que assumeixin l’educació de la ciutadania jove del país em sembla excessiu i fins i tot inconvenient.
L’escola pot i ha d’ensenyar; és més, a l’escola se li pot exigir que a més d’ensenyar aconsegueixi que els alumnes aprenguin. L’escola pot formar, en el sentit que traspua pautes de comportament social i alguns valors. I tot això, que és molt, potser forma part de l’educació d’un infant, però NO ÉS l’educació.
També educa el carrer, els veïns, els amics, els pares dels amics i, per damunt de tot, eduquen o ho haurien de fer en primera i principal instància, els progenitors. El responsable de l’educació dels infants no és el Sistema Educatiu o el govern, ni tant sols els i les mestres ho són. Encara que pugui semblar una obvietat, cal recordar que ho són els pares. I és per això que crec que el paper de la família s’ha de reforçar.
Naturalment hi ha famílies i famílies. Vull dir que n’hi ha de més preparades per a l’educació i d’aquelles que no ho estan gens. I aquesta sentència és determinant per al futur dels infants.
D’exemples no en falten i només cal que es parli amb algun ensenyant, preferentment dels primers nivells escolars, per a poder escoltar anècdotes que ens il·lustraran sobre la incapacitat de molts pares i mares per a imposar límits a determinades conductes dels seus fills o filles o incapacitat per a voler -que no poder- dedicar-los més temps ( aquí no val allò de ‘poc temps però amb intensitat’, als infants se’ls ha de dedicar intensament molt temps, fins i tot si això comporta que no puguin fer mitja dotzena d’extraescolars o que els adults no puguin anar tant sovint com voldrien als seus actes socials, esportius, etc). Tot no pot ser. Si es tenen fills el ritme de vida s’ha d’adaptar.
El temps compartit equival a nombroses oportunitats d’intercanvi, equival a incrementar inconscientment el coneixement mutu, equival a transmetre valors i codis de conducta i equival, al capdavall, a educar des de la responsabilitat que comporta la convivència expressament buscada i gaudida.
I és en aquest aspecte que l’administració educativa i la pròpia societat civil està fallant. Els índex sostinguts en el temps de fracàs a les escoles, però també els índexs de fracàs evident de molts i moltes joves en el nostre món, fracàs que els fa difícil o impossible la integració social i que alhora provoca noves ‘famílies impossibles’, és a dir d’aquelles que no poden perquè no saben educar als fills; aquests índexs deia, alimenten la roda quasi perenne de la baixa qualitat de l’anomenat sistema educatiu al que cada cop se’l responsabilitza més de més coses que no li pertoquen com per exemple, que els mestres estiguin prou investits d’autoritat. Per aconseguir-ho calen lleis, però encara més cal invertir molts diners i esforços en educació de pares i mares. No es trencarà mai la roda de la mediocre qualitat en els resultats escolars i cada cop serà més difícil lluitar contra l’exclusió social, les conductes antisocials, etc, si no s’inverteix aviat i molt en educació familiar. Aquest és el remei, mai prou considerat seriosament que pot paliar algunes psicopatologies.

Toni Lloret Grau
Psicòleg
calfiol@yahoo.co.uk