13 o 14 ?. NO PARLARÉ DE POLÍTICA (o potser si ?)

13 o 14 ?

Ja ha tornat la polèmica. L’edat penal pels menors ha de ser als catorze anys o s’ha de rebaixar als tretze ?. I quan un noi o una noia de dotze faci un delicte, polemitzarem, és clar, sobre si l’edat penal s’ha de rebaixar més encara.
I resulta que aquest és un debat fals. El punt central del tema no és la cronologia. L’edat, tothom ho hauria de saber, és relativa. Hi ha criatures que als 13 anys tenen un considerable grau de maduresa mental, amb una estructura de la personalitat no encara definida del tot, però que ja ‘apunta maneres’, mentre que n’hi ha de 15 que són nens o nenes amb totes les lletres. Cada cas és un món com deien abans, i tractant-se d’éssers humans i encara més, d’adolescents, és una veritat com un temple.
La pregunta doncs no és si l’edat penal ha de ser a uns anys o a uns altres. Per a mi ja està bé com està. El tema més aviat rau en l’educació que reben aquests adolescents.
El fet que un noi o una noia, en un moment determinat no sàpiguen discriminar el bé del mal, sobretot si van en grup, no és una cosa excepcional. Ha passat sempre, entre altres raons precisament perquè són adolescents, és a dir, persones que tot just estan construint la seva personalitat, en un moment de la seva vida en que, qui més qui menys, se sent omnipotent. Efecte aquest, l’omnipotència, que va molt lligada a la joventut de les cries d’Homo Sàpiens –igualment que a les d’altres espècies- i que dificulta la mesura del risc i, en el cas humà, la mesura de la transcendència dels actes.
I si en d’altres espècies el procés d’aprenentatge és més aviat ràpid i bàsicament lligat a la supervivència, en el cas dels adolescents humans la cosa és més complexa i, sobretot, llarga. Els humans de la civilització occidental ‘avançada’ no han d’aprendre a sobreviure, s’han d’educar. I l’educació, per molt que ho sembli, no és una qüestió escolar: és una responsabilitat familiar.
En aquest sentit, si hi ha una cosa evident és que a l’escola se li demana massa. Però no ‘massa’ en el sentit quantitatiu (que segurament també), sinó que se li està encomanant una tasca essencialment de responsabilitat parental: l’educació.
A l’escola s’hi pot anar per aprendre (instruïr-se) i els mestres han d’ensenyar el que saben, però bàsicament han d’ensenyar a aprendre. A l’escola s’hi pot anar també per a adquirir eines per al comportament social i individual (formar-se). I la suma dels dos elements pot formar part de l’educació, però no és ‘l’educació’. Per a educar cal el concurs fonamental i ineludible de la família (tingui aquesta la composició que tingui), és a dir, l’exercici de la responsabilitat adulta –inclosos els avis i les àvies- que ha d’aconseguir transmetre valors, idees, elements de judici i, per damunt de tot, sentit d’autoritat o –dit en ‘modern’- límits.
Un bon exemple d’això és l’educació sexual dels infants. En aquest tema, l’escola pot ensenyar anatomia, fisiologia, reproducció i sistemes anticonceptius, pot ensenyar quins tipus de parelles existeixen i com ha anat evolucionant tot plegat, però el que no pot –ni ha de fer-ho- ensenyar cap mestre és el valor dels sentiments, el respecte, etc. Aquestes són qüestions que els adults responsables, és a dir, els progenitors, han de decidir com traspassar a la seva prole perquè no és una lliçó que va per examen o, si de cas hi va, serà per a l’examen de la vida i no només pels del grup de 5è C.
L’educació doncs és una responsabilitat parental. I són els progenitors els que han de ser els primers en exercir l’autoritat i els que han d’avalar l’autoritat dels mestres a les escoles. I és aquesta la clau: l’autoritat que, cada vegada més, es delega falsament en l’escola, perquè alhora no ens estem de criticar els mestres fins i tot davant els fills. I es delega també falsament en els monitors de l’esplai o els de la ludoteca, o ens dels extraescolars o fins i tot en els avis. Però no s’assumeix perquè és precisament la part que més costa de l’exercici de la responsabilitat parental. I és lògic que costi perquè educar, sobretot a curtes edats, però també més endavant, significa modelar els instints que tenim innats i que –ens agradi o no- arrosseguem des que ni tant sols arribàvem a l’esglaó d’Homo Sàpiens.
És clar que, per altra part, això de l’autoritat no cau bé. És un mot molt desprestigiat per dècades de feixisme social i polític que va fer avorrir aquest concepte, naturalment en el seu abús.
L’autoritat no és ni més ni menys que el que ja he dit, l’exercici de la resposabilitat, el qual, en funció de l’edat de la cria, significarà ‘ara toca menjar – ara toca dormir’ o voldrà dir ‘parlem de a quina hora pots tornar a casa, perquè tu tens dret a sortir i divertir-te, però jo tinc el deure de saber on ets i protegir-te’. Entremig hi ha tots els matisos que es vulgui, però al final, al capdavall, hi ha algú que ha de manar i aquest és el responsable final de les criatures. Si ningú no mana, no hi ha límits, i si no hi ha límits els conceptes de bé i mal els imposarà l’entorn social que, en el cas d’adolescents, serà el líder grupal/social de torn i això, és clar, sempre és una capsa tancada i un gran risc.
Tenir fills requereix temps i dedicació (no val allò de poc temps però ‘de qualitat’) s’hi ha de ser tant com sigui possible. De vadages n’hi ha prou d’asseure’s al costat de la criatura mentre mira la tele. No calen gaire converses transcendentals, les seves gesticulacions, breus comentaris, expressions, etc., poden dir moltíssim.
Ara que, si hem de treballar molt, mantenir una intensa vida social, practicar esport, reciclar-nos professionalment i no perdre’s un cap de setmana a la neu o a la platja, aleshores més val tornar a allò dels internats i cedir ‘de facto’ els fills fins que, ja grans, ens puguem retrobar per Nadal (si no som a esquiar, és clar).
Ara que també hi ha qui en reconeix la complexitat de tot plegat i és cert. Cap progenitor no ha estat instruït per a educar. I és en aquest sentit que estic fermament convençut que si el Departament d’Ensenyament volgués ser realment d’Educació, hauria de fer la inversió més rentable com a govern: L’educació familiar.


Toni Lloret Grau
Psicòleg i Escriptor.
tllg@copc.es