CRISI POLÍTICA O CRISI DE PARTITS

La democràcia occidental, a dia d'avui, s'hauria d'entendre més com a una mena de democràcia partidista que estríctament ciutadana. Un fenòmen aquest que pot ser fàcil de dir però que no ho és tant d'escoltar.
És cert que els partits polítics són organitzacions necessàries en un sistema polític democràtic, però no és menys cert que el sentit s'està pervertint i entenc que aquesta és una de les causes del creixent descrèdit d'unes organitzacions -els partits- i unes persones -els polítics- que en sí mateixos no l'haurien de patir perquè, com deia, formen part de l'essència del sistema democràtic.
Però l'essència no s'exerceix o s'ha perdut de vista per part de la major part de partits que, des de ja fa temps, han converit la democràcia, no tant en un sistema de govern, sinó en un joc d'influències en el sentit d'exercir el poder. Un poder que en sí mateix seria legítim, si no fos que s'acaba exercint més contra l'altre o els altres partits que en favor de la ciutadania. Un exemple d'entre els molts que es poden trobar:
L'Associació de Micropobles de Catalunya planteja al Govern modificar -no de tot, només en part- el sistema de finançament dels ajuntaments dels Micropobles, eliminant bona part de les potencials subvencions atribuibles als ajuntaments per a, en canvi, traspassar ponderadament els imports totals als ajuntaments com a pressupost ordinari. La resposta del Govern era la més òbvia: 'els diferents Departaments tenen les subvencions com a una de les 'eines' d'aplicació de les seves polítiques'. Dit d'una altra forma, les subvencions, o sigui els diners, són -també- una forma d'influència, pressió, fidelització o com se n'hi vulgui dir del 'gran' vers el 'petit'. I com més gran és el partit que governa, més oportunitats de concedir subvencions té, més grau d'influència pot exercir i per tant, més creix el seu poder com a organització política. Es retroalimenta.
És clar que a la llarga, tal i com s'està veient, això acaba amb un alt descrèdit de les pròpies administracions públiques perquè tot acaba sent un 'joc' i no pas un més que seriós procés d'exercici de democràcia. Dit d'una altra froma, s'està començant a governar més per a 'major honor i glòria' dels governants i el seus partits que per a servir bé a la ciutadania i així el declivi està servit. L'únic que es pot fer, amb aquest esquema, és anar canviant de partit per a poder també canviar de cares.
Malgrat això, pot ser hi ha altres solucions, difícils és clar i mai definitives del tot, però si s'apliqués el principi de subsidiarietat fins al final, els partits s'haurien d'atomitzar molt més en el seu exercici de poder, havent-se, necessàriament, d'aporpar més a la ciutadania. Les administracions s'haurien d'aprimar (no haurien de tenir tècnics i administratius que controlessin les subvencions -per seguir amb el mateix exemple- i els ajuntaments no haurien de contractar experts per a elaborar avantprojectes inútils si no acaba arrivant la subvenció), i els polítics podrien deixar més els despatxos i voltar més pel país.
Una altra possible contribució a solucionar el tema és Europa. I ja se sap que allà no tot és brillant ni perfecte, però més integració europea significa haver de compartir més, poder-se comparar més i, per tant, aprendre més.
Tot plegat difícil, si, però extremadament necessari per a regenerar el nostre sistema democràtic i de partits.

Toni LLoret Grau
Psicòleg.
President de l'Associació de Micropobles de Catalunya.

GESTIO MUNICIPAL

LA BONA GESTIÓ

Parlàvem l’altre dia amb uns periodistes sobre Micropobles i la gestió dels seus ajuntaments i em van fer una reflexió d’aquelles que de primer hi pares poca atenció, però que queden instal·lades al cervell fins que al cap d’una estona reneixen prenent tota la seva magnitud.
Aquests periodistes –pel que jo vaig entendre-, posaven en dubte la capacitat de gestió dels electes municipals. Però pel sentit de les seves paraules, no es tractava d’un dubte censurador; més aviat crec que es referien al que ells consideraven una possible manca de formació en alguns casos (i que no té res a veure amb la ignorància).
Com sempre, aquesta mena de comentaris estan molt condicionats pel moment en els que s’emeten. Vull dir que si aquell hagués estat el centre de la conversa i s’hagués produït amb el temps suficient com per a debatre-ho amb la calma que requereix una qüestió de tanta magnitud, possiblement jo li hauria pogut expressar molt més adientment el meu parer del que ho vaig fer.
Tot just amb dues frases, li deia que els partits polítics ja ofereixen formació als seus electes i, ben justificadament, ells va posar una cara de ‘..si tu ho dius !...’. Tenen tota la raó. Si que és cert que els partits proporcionen formació als seus electes, però això no significa que aquests la segueixin i no vol dir tampoc que la formació sigui la més adient a les necessitats de cada electe en el seu lloc (parlant de gestió municipal, és clar).
La formació hi és i hi ha de ser, però evidentment no garanteix la immunitat contra les atzagaiades. Això també s’ha de dir.
Però tampoc crec que el debat central hagi de ser la quantitat de cursos i cursets que qualsevol electe hagi fet. Hi ha molts exemples d’electes de Micropobles amb formació superior: L’alcaldessa d’Alfés (Segrià) és titulada en filologia anglesa per Oxford; l’alcaldessa d’Alpens (Lluçanès) és geògrafa i la de Vallfogona de Ripollès (Ripollès) és llicenciada en ciències polítiques; l’alcalde de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà) és doctor en història; l’alcalde de Colomers (Baix Empordà) és mestre; etc... I no és menys cert que molts altres electes, sense titulació universitària, són, en vista dels resultats, excel·lents gestors.
Des del meu punt de vista, el que m’insinuaven els periodistes era cert com a mínim en part, perquè parlant de la gestió municipal en Micropobles o en grans ciutats, no n’hi ha prou amb una eventual oferta formativa dels partits, segurament seria bo que, per als electes que ho siguin per primer cop, les diputacions o els consells comarcals els haurien de proporcionar una formació bàsica obligatòria sobre aspectes instrumentals, el desconeixement dels quals roba temps i ocasionalment provoca errades. Vull dir que, malgrat que òbviament ja hi ha el personal tècnic municipal, saber com es confecciona un pressupost, què són les partides, quins són els tràmits legals bàsics en un ajuntament, etc.., donaria agilitat i més seguretat als nous electes.
Amb tot, això no garantiria una bona gestió (com tampoc no està garantida en les ciutats), i no ho garantiria perquè tampoc no crec que s’hagi definit ben bé què és una ‘bona gestió’ en un ajuntament de la dimensió que sigui. Per tant, segurament aquest hauria de ser el primer pas, és a dir, posar-nos d’acord en si ‘bona gestió’ vol dir ser capaç d’estalviar molts diners del pressupost, o vol dir ser capaç de captar moltes subvencions o fer moltes obres o aconseguir que tot quedi igual perquè es consideri que el millor és no tocar res, etc...,
I quan hi hagi un acord del què significa ‘bona gestió’, possiblement començaria a ser imprescindible aleshores formar els electes en tècniques de treball en equip, tècniques de comunicació, gestió de projectes, etc... Una llista inacabable d’accions formatives, totes elles útils i necessàries i que molt probablement no es proporcionarien mai als electes perquè la gestió municipal, sobretot en els Micropobles, és més una qüestió íntima de cada ajuntament que no pas quelcom amb transcendència pública. I això és així perquè als partits polítics en general, els interessa més comptar electes l’endemà de les eleccions que no pas saber com ho poden fer per assolir nivells d’excel·lència en els ajuntaments que governen. El que compta és els resultat electoral, no la gestió.

Toni Lloret Grau
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.