Si, ja sé que aplicar el terme psicopatologia a l’educació no és el més ortodox que es pot fer, però la temptació ha estat massa gran. I ho ha estat perquè pel que fa a l’anomenat sistema educatiu, no sortim d’un embolic que ja en tenim un altre.
Efectivament, des de l’informe Pisa, passant per la nova llei catalana, fins als debats sobre si els i les mestres han de ser autoritat pública o no, hi ha mil controvèrsies inacabables que no fan sinó expressar un llindar permanent i elevat de conflicte.
I és que si en un país hi ha res important és precisament l’educació de la ciutadania. Per tant, essent un element social bàsic, no ha d’estranyar que sigui complex i, per tant, que generi un cert grau de conflicte socio-polític permanent i no seré pas jo l’agosarat pretensiós que amb quatre ratlles hi trobi la terapèutica miraculosa. Tot i que
ben mirat si que hi pot haver un parell de coses que convindria tenir presents. Per una part el concepte mateix d’educació escolar que a mi, em sembla excessiu. Vull dir que després d’anys, continua instal·lada en el moll de l’os social la idea de que l’escola és la que educa i fins i tot hi ha qui creu que és qui ho ha de fer. Jo en canvi, crec que aquesta és una visió esbiaixada.
A dia d’avui, demanar als ensenyants que assumeixin l’educació de la ciutadania jove del país em sembla excessiu i fins i tot inconvenient.
L’escola pot i ha d’ensenyar; és més, a l’escola se li pot exigir que a més d’ensenyar aconsegueixi que els alumnes aprenguin. L’escola pot formar, en el sentit que traspua pautes de comportament social i alguns valors. I tot això, que és molt, potser forma part de l’educació d’un infant, però NO ÉS l’educació.
També educa el carrer, els veïns, els amics, els pares dels amics i, per damunt de tot, eduquen o ho haurien de fer en primera i principal instància, els progenitors. El responsable de l’educació dels infants no és el Sistema Educatiu o el govern, ni tant sols els i les mestres ho són. Encara que pugui semblar una obvietat, cal recordar que ho són els pares. I és per això que crec que el paper de la família s’ha de reforçar.
Naturalment hi ha famílies i famílies. Vull dir que n’hi ha de més preparades per a l’educació i d’aquelles que no ho estan gens. I aquesta sentència és determinant per al futur dels infants.
D’exemples no en falten i només cal que es parli amb algun ensenyant, preferentment dels primers nivells escolars, per a poder escoltar anècdotes que ens il·lustraran sobre la incapacitat de molts pares i mares per a imposar límits a determinades conductes dels seus fills o filles o incapacitat per a voler -que no poder- dedicar-los més temps ( aquí no val allò de ‘poc temps però amb intensitat’, als infants se’ls ha de dedicar intensament molt temps, fins i tot si això comporta que no puguin fer mitja dotzena d’extraescolars o que els adults no puguin anar tant sovint com voldrien als seus actes socials, esportius, etc). Tot no pot ser. Si es tenen fills el ritme de vida s’ha d’adaptar.
El temps compartit equival a nombroses oportunitats d’intercanvi, equival a incrementar inconscientment el coneixement mutu, equival a transmetre valors i codis de conducta i equival, al capdavall, a educar des de la responsabilitat que comporta la convivència expressament buscada i gaudida.
I és en aquest aspecte que l’administració educativa i la pròpia societat civil està fallant. Els índex sostinguts en el temps de fracàs a les escoles, però també els índexs de fracàs evident de molts i moltes joves en el nostre món, fracàs que els fa difícil o impossible la integració social i que alhora provoca noves ‘famílies impossibles’, és a dir d’aquelles que no poden perquè no saben educar als fills; aquests índexs deia, alimenten la roda quasi perenne de la baixa qualitat de l’anomenat sistema educatiu al que cada cop se’l responsabilitza més de més coses que no li pertoquen com per exemple, que els mestres estiguin prou investits d’autoritat. Per aconseguir-ho calen lleis, però encara més cal invertir molts diners i esforços en educació de pares i mares. No es trencarà mai la roda de la mediocre qualitat en els resultats escolars i cada cop serà més difícil lluitar contra l’exclusió social, les conductes antisocials, etc, si no s’inverteix aviat i molt en educació familiar. Aquest és el remei, mai prou considerat seriosament que pot paliar algunes psicopatologies.
Toni Lloret Grau
Psicòleg
calfiol@yahoo.co.uk
Wednesday, 7 October 2009
Monday, 27 July 2009
13 o 14 ?. NO PARLARÉ DE POLÍTICA (o potser si ?)
13 o 14 ?
Ja ha tornat la polèmica. L’edat penal pels menors ha de ser als catorze anys o s’ha de rebaixar als tretze ?. I quan un noi o una noia de dotze faci un delicte, polemitzarem, és clar, sobre si l’edat penal s’ha de rebaixar més encara.
I resulta que aquest és un debat fals. El punt central del tema no és la cronologia. L’edat, tothom ho hauria de saber, és relativa. Hi ha criatures que als 13 anys tenen un considerable grau de maduresa mental, amb una estructura de la personalitat no encara definida del tot, però que ja ‘apunta maneres’, mentre que n’hi ha de 15 que són nens o nenes amb totes les lletres. Cada cas és un món com deien abans, i tractant-se d’éssers humans i encara més, d’adolescents, és una veritat com un temple.
La pregunta doncs no és si l’edat penal ha de ser a uns anys o a uns altres. Per a mi ja està bé com està. El tema més aviat rau en l’educació que reben aquests adolescents.
El fet que un noi o una noia, en un moment determinat no sàpiguen discriminar el bé del mal, sobretot si van en grup, no és una cosa excepcional. Ha passat sempre, entre altres raons precisament perquè són adolescents, és a dir, persones que tot just estan construint la seva personalitat, en un moment de la seva vida en que, qui més qui menys, se sent omnipotent. Efecte aquest, l’omnipotència, que va molt lligada a la joventut de les cries d’Homo Sàpiens –igualment que a les d’altres espècies- i que dificulta la mesura del risc i, en el cas humà, la mesura de la transcendència dels actes.
I si en d’altres espècies el procés d’aprenentatge és més aviat ràpid i bàsicament lligat a la supervivència, en el cas dels adolescents humans la cosa és més complexa i, sobretot, llarga. Els humans de la civilització occidental ‘avançada’ no han d’aprendre a sobreviure, s’han d’educar. I l’educació, per molt que ho sembli, no és una qüestió escolar: és una responsabilitat familiar.
En aquest sentit, si hi ha una cosa evident és que a l’escola se li demana massa. Però no ‘massa’ en el sentit quantitatiu (que segurament també), sinó que se li està encomanant una tasca essencialment de responsabilitat parental: l’educació.
A l’escola s’hi pot anar per aprendre (instruïr-se) i els mestres han d’ensenyar el que saben, però bàsicament han d’ensenyar a aprendre. A l’escola s’hi pot anar també per a adquirir eines per al comportament social i individual (formar-se). I la suma dels dos elements pot formar part de l’educació, però no és ‘l’educació’. Per a educar cal el concurs fonamental i ineludible de la família (tingui aquesta la composició que tingui), és a dir, l’exercici de la responsabilitat adulta –inclosos els avis i les àvies- que ha d’aconseguir transmetre valors, idees, elements de judici i, per damunt de tot, sentit d’autoritat o –dit en ‘modern’- límits.
Un bon exemple d’això és l’educació sexual dels infants. En aquest tema, l’escola pot ensenyar anatomia, fisiologia, reproducció i sistemes anticonceptius, pot ensenyar quins tipus de parelles existeixen i com ha anat evolucionant tot plegat, però el que no pot –ni ha de fer-ho- ensenyar cap mestre és el valor dels sentiments, el respecte, etc. Aquestes són qüestions que els adults responsables, és a dir, els progenitors, han de decidir com traspassar a la seva prole perquè no és una lliçó que va per examen o, si de cas hi va, serà per a l’examen de la vida i no només pels del grup de 5è C.
L’educació doncs és una responsabilitat parental. I són els progenitors els que han de ser els primers en exercir l’autoritat i els que han d’avalar l’autoritat dels mestres a les escoles. I és aquesta la clau: l’autoritat que, cada vegada més, es delega falsament en l’escola, perquè alhora no ens estem de criticar els mestres fins i tot davant els fills. I es delega també falsament en els monitors de l’esplai o els de la ludoteca, o ens dels extraescolars o fins i tot en els avis. Però no s’assumeix perquè és precisament la part que més costa de l’exercici de la responsabilitat parental. I és lògic que costi perquè educar, sobretot a curtes edats, però també més endavant, significa modelar els instints que tenim innats i que –ens agradi o no- arrosseguem des que ni tant sols arribàvem a l’esglaó d’Homo Sàpiens.
És clar que, per altra part, això de l’autoritat no cau bé. És un mot molt desprestigiat per dècades de feixisme social i polític que va fer avorrir aquest concepte, naturalment en el seu abús.
L’autoritat no és ni més ni menys que el que ja he dit, l’exercici de la resposabilitat, el qual, en funció de l’edat de la cria, significarà ‘ara toca menjar – ara toca dormir’ o voldrà dir ‘parlem de a quina hora pots tornar a casa, perquè tu tens dret a sortir i divertir-te, però jo tinc el deure de saber on ets i protegir-te’. Entremig hi ha tots els matisos que es vulgui, però al final, al capdavall, hi ha algú que ha de manar i aquest és el responsable final de les criatures. Si ningú no mana, no hi ha límits, i si no hi ha límits els conceptes de bé i mal els imposarà l’entorn social que, en el cas d’adolescents, serà el líder grupal/social de torn i això, és clar, sempre és una capsa tancada i un gran risc.
Tenir fills requereix temps i dedicació (no val allò de poc temps però ‘de qualitat’) s’hi ha de ser tant com sigui possible. De vadages n’hi ha prou d’asseure’s al costat de la criatura mentre mira la tele. No calen gaire converses transcendentals, les seves gesticulacions, breus comentaris, expressions, etc., poden dir moltíssim.
Ara que, si hem de treballar molt, mantenir una intensa vida social, practicar esport, reciclar-nos professionalment i no perdre’s un cap de setmana a la neu o a la platja, aleshores més val tornar a allò dels internats i cedir ‘de facto’ els fills fins que, ja grans, ens puguem retrobar per Nadal (si no som a esquiar, és clar).
Ara que també hi ha qui en reconeix la complexitat de tot plegat i és cert. Cap progenitor no ha estat instruït per a educar. I és en aquest sentit que estic fermament convençut que si el Departament d’Ensenyament volgués ser realment d’Educació, hauria de fer la inversió més rentable com a govern: L’educació familiar.
Toni Lloret Grau
Psicòleg i Escriptor.
tllg@copc.es
Ja ha tornat la polèmica. L’edat penal pels menors ha de ser als catorze anys o s’ha de rebaixar als tretze ?. I quan un noi o una noia de dotze faci un delicte, polemitzarem, és clar, sobre si l’edat penal s’ha de rebaixar més encara.
I resulta que aquest és un debat fals. El punt central del tema no és la cronologia. L’edat, tothom ho hauria de saber, és relativa. Hi ha criatures que als 13 anys tenen un considerable grau de maduresa mental, amb una estructura de la personalitat no encara definida del tot, però que ja ‘apunta maneres’, mentre que n’hi ha de 15 que són nens o nenes amb totes les lletres. Cada cas és un món com deien abans, i tractant-se d’éssers humans i encara més, d’adolescents, és una veritat com un temple.
La pregunta doncs no és si l’edat penal ha de ser a uns anys o a uns altres. Per a mi ja està bé com està. El tema més aviat rau en l’educació que reben aquests adolescents.
El fet que un noi o una noia, en un moment determinat no sàpiguen discriminar el bé del mal, sobretot si van en grup, no és una cosa excepcional. Ha passat sempre, entre altres raons precisament perquè són adolescents, és a dir, persones que tot just estan construint la seva personalitat, en un moment de la seva vida en que, qui més qui menys, se sent omnipotent. Efecte aquest, l’omnipotència, que va molt lligada a la joventut de les cries d’Homo Sàpiens –igualment que a les d’altres espècies- i que dificulta la mesura del risc i, en el cas humà, la mesura de la transcendència dels actes.
I si en d’altres espècies el procés d’aprenentatge és més aviat ràpid i bàsicament lligat a la supervivència, en el cas dels adolescents humans la cosa és més complexa i, sobretot, llarga. Els humans de la civilització occidental ‘avançada’ no han d’aprendre a sobreviure, s’han d’educar. I l’educació, per molt que ho sembli, no és una qüestió escolar: és una responsabilitat familiar.
En aquest sentit, si hi ha una cosa evident és que a l’escola se li demana massa. Però no ‘massa’ en el sentit quantitatiu (que segurament també), sinó que se li està encomanant una tasca essencialment de responsabilitat parental: l’educació.
A l’escola s’hi pot anar per aprendre (instruïr-se) i els mestres han d’ensenyar el que saben, però bàsicament han d’ensenyar a aprendre. A l’escola s’hi pot anar també per a adquirir eines per al comportament social i individual (formar-se). I la suma dels dos elements pot formar part de l’educació, però no és ‘l’educació’. Per a educar cal el concurs fonamental i ineludible de la família (tingui aquesta la composició que tingui), és a dir, l’exercici de la responsabilitat adulta –inclosos els avis i les àvies- que ha d’aconseguir transmetre valors, idees, elements de judici i, per damunt de tot, sentit d’autoritat o –dit en ‘modern’- límits.
Un bon exemple d’això és l’educació sexual dels infants. En aquest tema, l’escola pot ensenyar anatomia, fisiologia, reproducció i sistemes anticonceptius, pot ensenyar quins tipus de parelles existeixen i com ha anat evolucionant tot plegat, però el que no pot –ni ha de fer-ho- ensenyar cap mestre és el valor dels sentiments, el respecte, etc. Aquestes són qüestions que els adults responsables, és a dir, els progenitors, han de decidir com traspassar a la seva prole perquè no és una lliçó que va per examen o, si de cas hi va, serà per a l’examen de la vida i no només pels del grup de 5è C.
L’educació doncs és una responsabilitat parental. I són els progenitors els que han de ser els primers en exercir l’autoritat i els que han d’avalar l’autoritat dels mestres a les escoles. I és aquesta la clau: l’autoritat que, cada vegada més, es delega falsament en l’escola, perquè alhora no ens estem de criticar els mestres fins i tot davant els fills. I es delega també falsament en els monitors de l’esplai o els de la ludoteca, o ens dels extraescolars o fins i tot en els avis. Però no s’assumeix perquè és precisament la part que més costa de l’exercici de la responsabilitat parental. I és lògic que costi perquè educar, sobretot a curtes edats, però també més endavant, significa modelar els instints que tenim innats i que –ens agradi o no- arrosseguem des que ni tant sols arribàvem a l’esglaó d’Homo Sàpiens.
És clar que, per altra part, això de l’autoritat no cau bé. És un mot molt desprestigiat per dècades de feixisme social i polític que va fer avorrir aquest concepte, naturalment en el seu abús.
L’autoritat no és ni més ni menys que el que ja he dit, l’exercici de la resposabilitat, el qual, en funció de l’edat de la cria, significarà ‘ara toca menjar – ara toca dormir’ o voldrà dir ‘parlem de a quina hora pots tornar a casa, perquè tu tens dret a sortir i divertir-te, però jo tinc el deure de saber on ets i protegir-te’. Entremig hi ha tots els matisos que es vulgui, però al final, al capdavall, hi ha algú que ha de manar i aquest és el responsable final de les criatures. Si ningú no mana, no hi ha límits, i si no hi ha límits els conceptes de bé i mal els imposarà l’entorn social que, en el cas d’adolescents, serà el líder grupal/social de torn i això, és clar, sempre és una capsa tancada i un gran risc.
Tenir fills requereix temps i dedicació (no val allò de poc temps però ‘de qualitat’) s’hi ha de ser tant com sigui possible. De vadages n’hi ha prou d’asseure’s al costat de la criatura mentre mira la tele. No calen gaire converses transcendentals, les seves gesticulacions, breus comentaris, expressions, etc., poden dir moltíssim.
Ara que, si hem de treballar molt, mantenir una intensa vida social, practicar esport, reciclar-nos professionalment i no perdre’s un cap de setmana a la neu o a la platja, aleshores més val tornar a allò dels internats i cedir ‘de facto’ els fills fins que, ja grans, ens puguem retrobar per Nadal (si no som a esquiar, és clar).
Ara que també hi ha qui en reconeix la complexitat de tot plegat i és cert. Cap progenitor no ha estat instruït per a educar. I és en aquest sentit que estic fermament convençut que si el Departament d’Ensenyament volgués ser realment d’Educació, hauria de fer la inversió més rentable com a govern: L’educació familiar.
Toni Lloret Grau
Psicòleg i Escriptor.
tllg@copc.es
Thursday, 21 May 2009
SUBVENCIONS: LA CORDA AL COLL
Si hi ha alguna cosa que en algun moment caldrà abordar seriosament i amb determinació, és el sistema de subvencions com a fórmula de finançament complementari dels ajuntaments dels Micropobles (i probablement no només dels Micropobles). Però per a un ajuntament, els sistema de subvencions pot arribar a ser pervers, tant per la quantitat i varietat que n'hi arriba a haver, com pels procediments altament burocratitzats que comporten.Un exemple: El Departament del Govern 'X', convoca les subvencions 'Y' a les que es poden acollir tots els municipis del país. Posem que el termini de sol·licituds sigui de dos mesos i posem també que aquest tràmit inicial requereixi per exemple un avantprojecte tècnic per a fonamentar la petició.Molt pocs Micropobles tenen en plantilla personal tècnic i, si en tenen, no es poden permetre de disposar-ne cada dia. Així doncs, entre la publicació de la convocatòria, la presa de decisió sobre si presentar-s'hi o no, l'encàrrec de l'avantprojecte (que ja costa diners), la revisió d'aquest, confecció de pressupost, etc.., fàcilment pot arribar-se molt just al la data límit, si és que s'hi arriba. Un poble o ciutat d'uns quants milers d'habitants, ho tindria infinitament més fàcil per a complir tràmits i terminis. Això per no parlar de si es dona el cas de que la subvenció es concedeix perquè els terminis d'execució i justificació, també són els mateixos per a tothom. I per no parlar tampoc de que les subvencions acostumen a no cobrir el 100% dels costos de les obres o serveis i no podem oblidar que una obra o un servei, té els mateixos costos proporcionals en un Micropoble que en una ciutat, mentre que l'esforç pressupostari dels respectius ajuntaments, no pot ser òbviament equivalent.En conseqüència: les persones que viuen en un Micropoble, tenen les mateixes oportunitats de gaudir dels 'serveis' que proporciona el govern via subvencions que les que viuen en una ciutat ?.
Monday, 11 May 2009
DEMOCRÀCIA PERSONALITZADA
Ja fa temps que ho tinc al cap. Ja fa temps que hi dono voltes i consti que jo no sóc cap teòric de la política i encara menys de l'ecosocialisme. Diguem que senzillament intento ser-ne un modest practicant, un aficionat.
Dic això, en aquest preàmbul, per a justificar-me. Vull dir que, per si de cas la dic massa grossa, abans em 'curo en salut'.
De fet, tampoc no és la primera vegada que ho dic (escric). Ja ho vaig fer en un article a El Triangle ara fa mesos. I hi vull insistir perquè em fa l'efecte que, tot i no sent l'únic element, la DEMOCRÀCIA PERSONALITZADA hauria de ser un dels components que contribueixin a la que per a mi és molt necessària, renovació del sistema democràtic al nostre país i a Occident.
I pot semblar estrany i molt agoserat parlar d'això, sobre tot perquè ho faig des d'una perspectiva que pot semblar contradictòria: la dels Micropobles.
Efectivament, és des d'aquests llocs, els Micropobles, que es fa evident que per molt que el sistema democràtic sigui bo per al govern i la convivència política, no ho és tant des del punt de vista de la gestió. Em referixo al fet que, des dels governs o sigui, des de les administracions que gestionen -hem de suposar- amb criteris democràtics les polítiques que afecten també als ajuntaments i la ciutadania dels Micropobles, però també des del legislatiu, es tendeix a generalitzar les mesures i a considerar 'l'administrat' com a un tot uniforme al que, si de cas, i com a màxim, se li poden fer algunes -poques- excepcions.
Els ajuntaments i la gent dels Micropobles tenen unes característiques que els fan diferents dels ajuntaments i la gent de ciutat. De la mateixa manera que segurament passa amb altres col·lectius o sectors socials.
Entenc doncs que seria una bona línia d'aprofundiment democràtic i un element fonamental per a una formació política clarament d'esquerres, tendir a dissenyar mesures polítiques cada vegada més properes a la diversitat de la ciutadania i dels ajuntaments que la governen.
Al capdavall, estic parlant d'afinar al màxim en el respecte a les persones i els sectors socials. Un respecte que ha de ser, cada cop més, el primer cafè que un polític o una política d'esquerres es prengui al matí.
Dic això, en aquest preàmbul, per a justificar-me. Vull dir que, per si de cas la dic massa grossa, abans em 'curo en salut'.
De fet, tampoc no és la primera vegada que ho dic (escric). Ja ho vaig fer en un article a El Triangle ara fa mesos. I hi vull insistir perquè em fa l'efecte que, tot i no sent l'únic element, la DEMOCRÀCIA PERSONALITZADA hauria de ser un dels components que contribueixin a la que per a mi és molt necessària, renovació del sistema democràtic al nostre país i a Occident.
I pot semblar estrany i molt agoserat parlar d'això, sobre tot perquè ho faig des d'una perspectiva que pot semblar contradictòria: la dels Micropobles.
Efectivament, és des d'aquests llocs, els Micropobles, que es fa evident que per molt que el sistema democràtic sigui bo per al govern i la convivència política, no ho és tant des del punt de vista de la gestió. Em referixo al fet que, des dels governs o sigui, des de les administracions que gestionen -hem de suposar- amb criteris democràtics les polítiques que afecten també als ajuntaments i la ciutadania dels Micropobles, però també des del legislatiu, es tendeix a generalitzar les mesures i a considerar 'l'administrat' com a un tot uniforme al que, si de cas, i com a màxim, se li poden fer algunes -poques- excepcions.
Els ajuntaments i la gent dels Micropobles tenen unes característiques que els fan diferents dels ajuntaments i la gent de ciutat. De la mateixa manera que segurament passa amb altres col·lectius o sectors socials.
Entenc doncs que seria una bona línia d'aprofundiment democràtic i un element fonamental per a una formació política clarament d'esquerres, tendir a dissenyar mesures polítiques cada vegada més properes a la diversitat de la ciutadania i dels ajuntaments que la governen.
Al capdavall, estic parlant d'afinar al màxim en el respecte a les persones i els sectors socials. Un respecte que ha de ser, cada cop més, el primer cafè que un polític o una política d'esquerres es prengui al matí.
Thursday, 7 May 2009
CADA DIA MÉS CLAR
Tornem-hi !
Amb el títol aquest no em refereixo pas al temps, és clar, tot i que també és cert, sembla que amb la primavera cada dia sigui més clar.
Em refereixo als Micropobles i al seu finançament. La 'política' de subvencions no ajuda -ans al contrari- perjudica (excepte en els casos en que l'import és el 100%, i encara se n'hauria de parlar !) perquè porta feina i despeses, mentre que les regles del joc són les mateixes que per a un poble més gran o per a una ciutat.
Per exemple: si l'ajuntament d'una petita ciutat de 15.000 habitants vol demanar una subvenció 'x' i un Micropoble també ho vol fer, els terminis són idèntics, la documentació que s'ha de presentar, naturalment, també i s'hi s'han de fer avantprojectes o memòries, tan les ha de fer l'un com l'altre.
Evidentment però, la capacitat de gestió dels dos ajuntaments no és la mateixa. Sovint hi ha Micropobles que no tenen tècnics pròpis o hen d'esperar que 'els toqui' per agenda que els atengui el/la del Consell Comarcal.
Amb aquest procediment, la conseqüència és clara: LES PERSONES QUE VIUEN EN UN MICROPOBLE, NO TENEN LES MATEIXES OPORTUNITATS QUE LES QUE VIUEN EN UNA CIUTAT perquè els ajuntaments respectius juguen amb eines i recursos desequilibrats.
Sembla senzill, oi ?..., doncs no us podeu imaginar el que costa fer-ho entendre a segons qui del govern !!.
Amb el títol aquest no em refereixo pas al temps, és clar, tot i que també és cert, sembla que amb la primavera cada dia sigui més clar.
Em refereixo als Micropobles i al seu finançament. La 'política' de subvencions no ajuda -ans al contrari- perjudica (excepte en els casos en que l'import és el 100%, i encara se n'hauria de parlar !) perquè porta feina i despeses, mentre que les regles del joc són les mateixes que per a un poble més gran o per a una ciutat.
Per exemple: si l'ajuntament d'una petita ciutat de 15.000 habitants vol demanar una subvenció 'x' i un Micropoble també ho vol fer, els terminis són idèntics, la documentació que s'ha de presentar, naturalment, també i s'hi s'han de fer avantprojectes o memòries, tan les ha de fer l'un com l'altre.
Evidentment però, la capacitat de gestió dels dos ajuntaments no és la mateixa. Sovint hi ha Micropobles que no tenen tècnics pròpis o hen d'esperar que 'els toqui' per agenda que els atengui el/la del Consell Comarcal.
Amb aquest procediment, la conseqüència és clara: LES PERSONES QUE VIUEN EN UN MICROPOBLE, NO TENEN LES MATEIXES OPORTUNITATS QUE LES QUE VIUEN EN UNA CIUTAT perquè els ajuntaments respectius juguen amb eines i recursos desequilibrats.
Sembla senzill, oi ?..., doncs no us podeu imaginar el que costa fer-ho entendre a segons qui del govern !!.
Friday, 8 June 2007
la realitat
És clar que una cosa és guanyar unes eleccions i l'altra és intentar formar govern. Aqui hi ha i hi haurà dificultats.
Monday, 28 May 2007
resultats
UNS RESULTATS EXCEL·LENTS: TANT LA MERCÈ COM JO ENTREM AL GOVERN D'ARGENÇOLA !!!.
DECIDIDAMENT HEM FET BÉ LES COSES !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
DECIDIDAMENT HEM FET BÉ LES COSES !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Subscribe to:
Posts (Atom)