Monday 8 February 2010

MICROPOBLES I VEGUERIES

MICROPOBLES I VEGUERIES


Un dels missatges que des de l’Associació de Micropobles de Catalunya fa temps que intentem transmetre a tot aquell qui ens vulgui escoltar, és el referent al territori.
Des de la perspectiva dels Micropobles, el debat territorial no és tant el centrat en si hi ha d’haver més o menys vegueries, quina n’ha de ser la respectiva capital i si cal ressuscitar l’Àrea metropolitana de Barcelona o no. Per a nosaltres, aquest és un tema socio-polític altament interessant que s’ha de fer i que estem convençuts que les energies que s’hi esmercen retornaran amb beneficis. Però només és una part del debat.
Per altra part, no volem creure que aquesta nova divisió territorial del país sigui, com ho plantegen alguns mitjans de comunicació, un mecanisme per a satisfer segons quins partits polítics. I no ho volem creure perquè no ens cap al cap que quelcom tant transcendent com és això, obeeixi a una simple voluntat partidista, tot i que si a una ferma voluntat política.
Als Micropobles catalans ens afectarà, segur, aquesta nova divisió territorial, però per si de cas, volem tornar a recordar que hi ha un altre debat pendent, possiblement complementari a aquest i que fa referència al valor que un país ha de donar al territori i, encara més, al valor que ha de donar a les persones que hi viuen.
A dia d’avui, hi ha un fet geo-polític evident: la major part de la població catalana s’aglomera a l’entorn de la properament ressuscitada Àrea Metropolitana de Barcelona. En canvi, més del 40% del territori està sota la responsabilitat d’ajuntaments de municipis amb menys de 500 persones (Micropobles). Això significa que si la població i el territori estan tant descompensats, també ho estan els serveis, els recursos, etc., però ho està, sobretot, el que podríem anomenar ‘la mirada política’ que, naturalment tendeix a dirigir-se vers aquelles aglomeracions on cada quatre anys li brollen (o no) els vots i on és més fàcil trobar-hi mitjans de comunicació que reprodueixin els seus missatges. Els 333 Micropobles catalans en canvi, no sumen ni 100.000 persones i els seus ajuntaments han de gestionar sovint més quilòmetres quadrats que gent.
D’aquest fenomen, d’aquest desequilibri, entenem que també se n’ha de parlar perquè un país desequilibrat és un país que té un problema. I el té perquè això compromet la planificació territorial, la dotació de serveis i, en definitiva, la qualitat de vida de les persones.
Evidentment, també hi haurà qui digui que el govern i les administracions supra municipals ja han establert mecanismes de compensació o de correcció de desigualtats, i és cert. El que caldria és mirar si aquests mecanismes són els més adients i si són suficients. I en aquesta línia, no crec que ningú gosi dir, des dels Micropobles, que són suficients per allò de ‘com més millor’. Un altre tema és si són adequats.
Aquest és doncs un dels punts clau que ha d’acompanyar i orientar el debat territorial proposat perquè l’oportunitat que es presenta amb el naixement de noves administracions no s’hauria de perdre. Si fins ara el que prima és el paternalisme de les grans administracions vers els ajuntaments dels Micropobles, normalment practicat a través del pervers mecanisme de les subvencions, l’existència de les noves vegueries hauria de permetre millorar l’autonomia municipal i el principi de subsidiarietat dels Micropobles. I ho tenen fàcil si no s’inventen nous models de subvenció concurrent i treballen per a la millora del finançament municipal.
Si això fos així, si no s’acaben aplicant els ja coneguts mecanismes d’influència política a partir de ‘mossegades de gestió’, és a dir, evitant que els partits s’atorguin els seus espais en les vegueries que, al seu torn, comportin les subsegüents maquinàries protocolo-burocràtiques, aleshores pot ser si que tindrà raó el president de la Generalitat quan diu que les Vegueries no generaran més administració innecessària. I els exemples són molts: si una administració ‘superior’ ofereix subvencions per a ‘x’ temes, això vol dir que han de disposar de mecanismes interns, administratius, tècnics i de gestió, per al control i avaluació del procés. I també els ajuntaments han de dedicar esforços administratius, tècnics i de gestió (que normalment no tenen), per a preparar uns projectes i fer uns tràmits que no és segur que els acabin reportant els diners per a fer allò que han sol·licitat. I tot plegat perquè, com més ‘alta’ és l’administració, els seus polítics volen deixar més palès que manen. Una de les maneres de fer-ho, és clar, és donar diners a les més ‘baixes’ però de manera que se’ls hagin de guanyar amb concursos i càlcul de mèrits diversos com si els ajuntaments fossin ONGs.
Les administracions supra locals en canvi, són les que més haurien de vetllar perquè la ciutadania i els territoris no patissin desequilibris mitjançant la planificació, la coordinació d’actuacions intermunicipals i la provisió de serveis i recursos comuns i no cal martiritzar als ajuntaments amb més convocatòries de subvenció per a mil propòsits i objectius diferents.
Ara és el moment doncs, com deia, d’aprofitar que hi haurà una administració superior nova de trinca, per aconseguir menys burocràcia i un finançament més raonable per als Micropobles.


Toni Lloret Grau
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Regidor d’Argençola (Anoia)
www.micropobles.cat

No comments: