UN ESTAT EN MAL ESTAT

Haig de confessar, en primer lloc, que mai no he vist un partit de futbol sencer i que no tinc per costum atendre les declaracions, sovint reiteratives i molt buides, dels futbolistes. Però si que intento parar l'orella al fenòmen.
Naturalment em refereixo a la globalitat sociològica i psicològica del 'fenòmen', molt més enllà doncs del simple fet esportiu. Si el futbol només fos un esport, no tindria la transcendència mediàtica i social que té.
El fet és doncs que a dia d'avui -per no entrar en les sempre desdibuixades anàlisis històriques en aquest camp-, estem davant dos models de gestió principals. De gestió vull dir del fenòmen i dels actors principals del fenòmen. Es gestionen els clubs i els equips, però també es gestionen molts recursos econòmics i mediàtics. I en general, deia, hi observo dos models principals: un, el català que, sense ser perfecte ni voler caure en autocomplaences, simbolitza el valor de la col·lectivitat, el valor de l'esforç i el valor d'un entorn social que gaudeix d'un orgull per la feina ben feta, però matitzat pel respecte a l'adversari i per la progressiva convicció col·lectiva de que és més important el projecte que el nom i cognoms d'un individu concret. L'altre, el madrileny, és el model definit des de la necessitat imperiosa -i a qualsevol preu- d'imposar-se, de ser més que qualsevol altra (no de ser millor). És el model fatxenda que prima l'un per damunt del conjunt i que no té sentit pel seu projecte, sinó que només el té en la mesura que pot esclafar l'altre.
Digueu-me agoserat, però vull insistir en que, tal i com jo ho veig, no només es tracta de futbol, sinó que es tracta de models de relació social, es tracta d'economia i es tracta de relacions personals, etc.
Cada vegada estinc més convençut de que no serà fins que l'Estat espanyol entengui el primer model de relació i per tant les seves institucions socials siguin capaces de reproduïr-lo que Catalunya podrà gaudir del respecte suficient com per a plantejar relacions polítiques federals, confederals o la independència. I és que no es tracta només de política, l'estat espanyol (com a institució política i social) ha basculat històricament entre l'imperialisme i la fatxenderia que provoca una alta autoestima no sostentada en cap fet objectiu. Aquest estat, s'ha de relacionar amb un país, Catalunya que ha basculat de l'imperialisme a la baixa autoestima i que tot just ara, després d'anys de recuperada la democràcia post-franquisme i d'haver pogut deixar enrrera més de vint anys de nacionalisme ancorat només en símbols, ha estat capaç de dotar-se de governs d'esquerres que, amb totes les seves febleses, encerts i desencerts, ha aconseguit quelcom important: començar a despertar en la ciutadania la necessitat de projecte més enllà d'haver de pivotar només damunt de nomes propis.
Els països i per tant els col·lectius que els configuren, han de viure de les propies dinàmiques col·lectives generades des de les il·lusions i les ganes de prosperitat (amb el sentit que cadascú li vulgui donar). Si s'han de refiar de líders incontestables, l'estat no existirà i la democràcia només serà nominal.