La democràcia occidental, a dia d'avui, s'hauria d'entendre més com a una mena de democràcia partidista que estríctament ciutadana. Un fenòmen aquest que pot ser fàcil de dir però que no ho és tant d'escoltar.
És cert que els partits polítics són organitzacions necessàries en un sistema polític democràtic, però no és menys cert que el sentit s'està pervertint i entenc que aquesta és una de les causes del creixent descrèdit d'unes organitzacions -els partits- i unes persones -els polítics- que en sí mateixos no l'haurien de patir perquè, com deia, formen part de l'essència del sistema democràtic.
Però l'essència no s'exerceix o s'ha perdut de vista per part de la major part de partits que, des de ja fa temps, han converit la democràcia, no tant en un sistema de govern, sinó en un joc d'influències en el sentit d'exercir el poder. Un poder que en sí mateix seria legítim, si no fos que s'acaba exercint més contra l'altre o els altres partits que en favor de la ciutadania. Un exemple d'entre els molts que es poden trobar:
L'Associació de Micropobles de Catalunya planteja al Govern modificar -no de tot, només en part- el sistema de finançament dels ajuntaments dels Micropobles, eliminant bona part de les potencials subvencions atribuibles als ajuntaments per a, en canvi, traspassar ponderadament els imports totals als ajuntaments com a pressupost ordinari. La resposta del Govern era la més òbvia: 'els diferents Departaments tenen les subvencions com a una de les 'eines' d'aplicació de les seves polítiques'. Dit d'una altra forma, les subvencions, o sigui els diners, són -també- una forma d'influència, pressió, fidelització o com se n'hi vulgui dir del 'gran' vers el 'petit'. I com més gran és el partit que governa, més oportunitats de concedir subvencions té, més grau d'influència pot exercir i per tant, més creix el seu poder com a organització política. Es retroalimenta.
És clar que a la llarga, tal i com s'està veient, això acaba amb un alt descrèdit de les pròpies administracions públiques perquè tot acaba sent un 'joc' i no pas un més que seriós procés d'exercici de democràcia. Dit d'una altra froma, s'està començant a governar més per a 'major honor i glòria' dels governants i el seus partits que per a servir bé a la ciutadania i així el declivi està servit. L'únic que es pot fer, amb aquest esquema, és anar canviant de partit per a poder també canviar de cares.
Malgrat això, pot ser hi ha altres solucions, difícils és clar i mai definitives del tot, però si s'apliqués el principi de subsidiarietat fins al final, els partits s'haurien d'atomitzar molt més en el seu exercici de poder, havent-se, necessàriament, d'aporpar més a la ciutadania. Les administracions s'haurien d'aprimar (no haurien de tenir tècnics i administratius que controlessin les subvencions -per seguir amb el mateix exemple- i els ajuntaments no haurien de contractar experts per a elaborar avantprojectes inútils si no acaba arrivant la subvenció), i els polítics podrien deixar més els despatxos i voltar més pel país.
Una altra possible contribució a solucionar el tema és Europa. I ja se sap que allà no tot és brillant ni perfecte, però més integració europea significa haver de compartir més, poder-se comparar més i, per tant, aprendre més.
Tot plegat difícil, si, però extremadament necessari per a regenerar el nostre sistema democràtic i de partits.
Toni LLoret Grau
Psicòleg.
President de l'Associació de Micropobles de Catalunya.
Wednesday, 19 May 2010
Monday, 12 April 2010
UN ESTAT EN MAL ESTAT
Haig de confessar, en primer lloc, que mai no he vist un partit de futbol sencer i que no tinc per costum atendre les declaracions, sovint reiteratives i molt buides, dels futbolistes. Però si que intento parar l'orella al fenòmen.
Naturalment em refereixo a la globalitat sociològica i psicològica del 'fenòmen', molt més enllà doncs del simple fet esportiu. Si el futbol només fos un esport, no tindria la transcendència mediàtica i social que té.
El fet és doncs que a dia d'avui -per no entrar en les sempre desdibuixades anàlisis històriques en aquest camp-, estem davant dos models de gestió principals. De gestió vull dir del fenòmen i dels actors principals del fenòmen. Es gestionen els clubs i els equips, però també es gestionen molts recursos econòmics i mediàtics. I en general, deia, hi observo dos models principals: un, el català que, sense ser perfecte ni voler caure en autocomplaences, simbolitza el valor de la col·lectivitat, el valor de l'esforç i el valor d'un entorn social que gaudeix d'un orgull per la feina ben feta, però matitzat pel respecte a l'adversari i per la progressiva convicció col·lectiva de que és més important el projecte que el nom i cognoms d'un individu concret. L'altre, el madrileny, és el model definit des de la necessitat imperiosa -i a qualsevol preu- d'imposar-se, de ser més que qualsevol altra (no de ser millor). És el model fatxenda que prima l'un per damunt del conjunt i que no té sentit pel seu projecte, sinó que només el té en la mesura que pot esclafar l'altre.
Digueu-me agoserat, però vull insistir en que, tal i com jo ho veig, no només es tracta de futbol, sinó que es tracta de models de relació social, es tracta d'economia i es tracta de relacions personals, etc.
Cada vegada estinc més convençut de que no serà fins que l'Estat espanyol entengui el primer model de relació i per tant les seves institucions socials siguin capaces de reproduïr-lo que Catalunya podrà gaudir del respecte suficient com per a plantejar relacions polítiques federals, confederals o la independència. I és que no es tracta només de política, l'estat espanyol (com a institució política i social) ha basculat històricament entre l'imperialisme i la fatxenderia que provoca una alta autoestima no sostentada en cap fet objectiu. Aquest estat, s'ha de relacionar amb un país, Catalunya que ha basculat de l'imperialisme a la baixa autoestima i que tot just ara, després d'anys de recuperada la democràcia post-franquisme i d'haver pogut deixar enrrera més de vint anys de nacionalisme ancorat només en símbols, ha estat capaç de dotar-se de governs d'esquerres que, amb totes les seves febleses, encerts i desencerts, ha aconseguit quelcom important: començar a despertar en la ciutadania la necessitat de projecte més enllà d'haver de pivotar només damunt de nomes propis.
Els països i per tant els col·lectius que els configuren, han de viure de les propies dinàmiques col·lectives generades des de les il·lusions i les ganes de prosperitat (amb el sentit que cadascú li vulgui donar). Si s'han de refiar de líders incontestables, l'estat no existirà i la democràcia només serà nominal.
Naturalment em refereixo a la globalitat sociològica i psicològica del 'fenòmen', molt més enllà doncs del simple fet esportiu. Si el futbol només fos un esport, no tindria la transcendència mediàtica i social que té.
El fet és doncs que a dia d'avui -per no entrar en les sempre desdibuixades anàlisis històriques en aquest camp-, estem davant dos models de gestió principals. De gestió vull dir del fenòmen i dels actors principals del fenòmen. Es gestionen els clubs i els equips, però també es gestionen molts recursos econòmics i mediàtics. I en general, deia, hi observo dos models principals: un, el català que, sense ser perfecte ni voler caure en autocomplaences, simbolitza el valor de la col·lectivitat, el valor de l'esforç i el valor d'un entorn social que gaudeix d'un orgull per la feina ben feta, però matitzat pel respecte a l'adversari i per la progressiva convicció col·lectiva de que és més important el projecte que el nom i cognoms d'un individu concret. L'altre, el madrileny, és el model definit des de la necessitat imperiosa -i a qualsevol preu- d'imposar-se, de ser més que qualsevol altra (no de ser millor). És el model fatxenda que prima l'un per damunt del conjunt i que no té sentit pel seu projecte, sinó que només el té en la mesura que pot esclafar l'altre.
Digueu-me agoserat, però vull insistir en que, tal i com jo ho veig, no només es tracta de futbol, sinó que es tracta de models de relació social, es tracta d'economia i es tracta de relacions personals, etc.
Cada vegada estinc més convençut de que no serà fins que l'Estat espanyol entengui el primer model de relació i per tant les seves institucions socials siguin capaces de reproduïr-lo que Catalunya podrà gaudir del respecte suficient com per a plantejar relacions polítiques federals, confederals o la independència. I és que no es tracta només de política, l'estat espanyol (com a institució política i social) ha basculat històricament entre l'imperialisme i la fatxenderia que provoca una alta autoestima no sostentada en cap fet objectiu. Aquest estat, s'ha de relacionar amb un país, Catalunya que ha basculat de l'imperialisme a la baixa autoestima i que tot just ara, després d'anys de recuperada la democràcia post-franquisme i d'haver pogut deixar enrrera més de vint anys de nacionalisme ancorat només en símbols, ha estat capaç de dotar-se de governs d'esquerres que, amb totes les seves febleses, encerts i desencerts, ha aconseguit quelcom important: començar a despertar en la ciutadania la necessitat de projecte més enllà d'haver de pivotar només damunt de nomes propis.
Els països i per tant els col·lectius que els configuren, han de viure de les propies dinàmiques col·lectives generades des de les il·lusions i les ganes de prosperitat (amb el sentit que cadascú li vulgui donar). Si s'han de refiar de líders incontestables, l'estat no existirà i la democràcia només serà nominal.
Monday, 8 February 2010
MICROPOBLES I VEGUERIES
MICROPOBLES I VEGUERIES
Un dels missatges que des de l’Associació de Micropobles de Catalunya fa temps que intentem transmetre a tot aquell qui ens vulgui escoltar, és el referent al territori.
Des de la perspectiva dels Micropobles, el debat territorial no és tant el centrat en si hi ha d’haver més o menys vegueries, quina n’ha de ser la respectiva capital i si cal ressuscitar l’Àrea metropolitana de Barcelona o no. Per a nosaltres, aquest és un tema socio-polític altament interessant que s’ha de fer i que estem convençuts que les energies que s’hi esmercen retornaran amb beneficis. Però només és una part del debat.
Per altra part, no volem creure que aquesta nova divisió territorial del país sigui, com ho plantegen alguns mitjans de comunicació, un mecanisme per a satisfer segons quins partits polítics. I no ho volem creure perquè no ens cap al cap que quelcom tant transcendent com és això, obeeixi a una simple voluntat partidista, tot i que si a una ferma voluntat política.
Als Micropobles catalans ens afectarà, segur, aquesta nova divisió territorial, però per si de cas, volem tornar a recordar que hi ha un altre debat pendent, possiblement complementari a aquest i que fa referència al valor que un país ha de donar al territori i, encara més, al valor que ha de donar a les persones que hi viuen.
A dia d’avui, hi ha un fet geo-polític evident: la major part de la població catalana s’aglomera a l’entorn de la properament ressuscitada Àrea Metropolitana de Barcelona. En canvi, més del 40% del territori està sota la responsabilitat d’ajuntaments de municipis amb menys de 500 persones (Micropobles). Això significa que si la població i el territori estan tant descompensats, també ho estan els serveis, els recursos, etc., però ho està, sobretot, el que podríem anomenar ‘la mirada política’ que, naturalment tendeix a dirigir-se vers aquelles aglomeracions on cada quatre anys li brollen (o no) els vots i on és més fàcil trobar-hi mitjans de comunicació que reprodueixin els seus missatges. Els 333 Micropobles catalans en canvi, no sumen ni 100.000 persones i els seus ajuntaments han de gestionar sovint més quilòmetres quadrats que gent.
D’aquest fenomen, d’aquest desequilibri, entenem que també se n’ha de parlar perquè un país desequilibrat és un país que té un problema. I el té perquè això compromet la planificació territorial, la dotació de serveis i, en definitiva, la qualitat de vida de les persones.
Evidentment, també hi haurà qui digui que el govern i les administracions supra municipals ja han establert mecanismes de compensació o de correcció de desigualtats, i és cert. El que caldria és mirar si aquests mecanismes són els més adients i si són suficients. I en aquesta línia, no crec que ningú gosi dir, des dels Micropobles, que són suficients per allò de ‘com més millor’. Un altre tema és si són adequats.
Aquest és doncs un dels punts clau que ha d’acompanyar i orientar el debat territorial proposat perquè l’oportunitat que es presenta amb el naixement de noves administracions no s’hauria de perdre. Si fins ara el que prima és el paternalisme de les grans administracions vers els ajuntaments dels Micropobles, normalment practicat a través del pervers mecanisme de les subvencions, l’existència de les noves vegueries hauria de permetre millorar l’autonomia municipal i el principi de subsidiarietat dels Micropobles. I ho tenen fàcil si no s’inventen nous models de subvenció concurrent i treballen per a la millora del finançament municipal.
Si això fos així, si no s’acaben aplicant els ja coneguts mecanismes d’influència política a partir de ‘mossegades de gestió’, és a dir, evitant que els partits s’atorguin els seus espais en les vegueries que, al seu torn, comportin les subsegüents maquinàries protocolo-burocràtiques, aleshores pot ser si que tindrà raó el president de la Generalitat quan diu que les Vegueries no generaran més administració innecessària. I els exemples són molts: si una administració ‘superior’ ofereix subvencions per a ‘x’ temes, això vol dir que han de disposar de mecanismes interns, administratius, tècnics i de gestió, per al control i avaluació del procés. I també els ajuntaments han de dedicar esforços administratius, tècnics i de gestió (que normalment no tenen), per a preparar uns projectes i fer uns tràmits que no és segur que els acabin reportant els diners per a fer allò que han sol·licitat. I tot plegat perquè, com més ‘alta’ és l’administració, els seus polítics volen deixar més palès que manen. Una de les maneres de fer-ho, és clar, és donar diners a les més ‘baixes’ però de manera que se’ls hagin de guanyar amb concursos i càlcul de mèrits diversos com si els ajuntaments fossin ONGs.
Les administracions supra locals en canvi, són les que més haurien de vetllar perquè la ciutadania i els territoris no patissin desequilibris mitjançant la planificació, la coordinació d’actuacions intermunicipals i la provisió de serveis i recursos comuns i no cal martiritzar als ajuntaments amb més convocatòries de subvenció per a mil propòsits i objectius diferents.
Ara és el moment doncs, com deia, d’aprofitar que hi haurà una administració superior nova de trinca, per aconseguir menys burocràcia i un finançament més raonable per als Micropobles.
Toni Lloret Grau
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Regidor d’Argençola (Anoia)
www.micropobles.cat
Un dels missatges que des de l’Associació de Micropobles de Catalunya fa temps que intentem transmetre a tot aquell qui ens vulgui escoltar, és el referent al territori.
Des de la perspectiva dels Micropobles, el debat territorial no és tant el centrat en si hi ha d’haver més o menys vegueries, quina n’ha de ser la respectiva capital i si cal ressuscitar l’Àrea metropolitana de Barcelona o no. Per a nosaltres, aquest és un tema socio-polític altament interessant que s’ha de fer i que estem convençuts que les energies que s’hi esmercen retornaran amb beneficis. Però només és una part del debat.
Per altra part, no volem creure que aquesta nova divisió territorial del país sigui, com ho plantegen alguns mitjans de comunicació, un mecanisme per a satisfer segons quins partits polítics. I no ho volem creure perquè no ens cap al cap que quelcom tant transcendent com és això, obeeixi a una simple voluntat partidista, tot i que si a una ferma voluntat política.
Als Micropobles catalans ens afectarà, segur, aquesta nova divisió territorial, però per si de cas, volem tornar a recordar que hi ha un altre debat pendent, possiblement complementari a aquest i que fa referència al valor que un país ha de donar al territori i, encara més, al valor que ha de donar a les persones que hi viuen.
A dia d’avui, hi ha un fet geo-polític evident: la major part de la població catalana s’aglomera a l’entorn de la properament ressuscitada Àrea Metropolitana de Barcelona. En canvi, més del 40% del territori està sota la responsabilitat d’ajuntaments de municipis amb menys de 500 persones (Micropobles). Això significa que si la població i el territori estan tant descompensats, també ho estan els serveis, els recursos, etc., però ho està, sobretot, el que podríem anomenar ‘la mirada política’ que, naturalment tendeix a dirigir-se vers aquelles aglomeracions on cada quatre anys li brollen (o no) els vots i on és més fàcil trobar-hi mitjans de comunicació que reprodueixin els seus missatges. Els 333 Micropobles catalans en canvi, no sumen ni 100.000 persones i els seus ajuntaments han de gestionar sovint més quilòmetres quadrats que gent.
D’aquest fenomen, d’aquest desequilibri, entenem que també se n’ha de parlar perquè un país desequilibrat és un país que té un problema. I el té perquè això compromet la planificació territorial, la dotació de serveis i, en definitiva, la qualitat de vida de les persones.
Evidentment, també hi haurà qui digui que el govern i les administracions supra municipals ja han establert mecanismes de compensació o de correcció de desigualtats, i és cert. El que caldria és mirar si aquests mecanismes són els més adients i si són suficients. I en aquesta línia, no crec que ningú gosi dir, des dels Micropobles, que són suficients per allò de ‘com més millor’. Un altre tema és si són adequats.
Aquest és doncs un dels punts clau que ha d’acompanyar i orientar el debat territorial proposat perquè l’oportunitat que es presenta amb el naixement de noves administracions no s’hauria de perdre. Si fins ara el que prima és el paternalisme de les grans administracions vers els ajuntaments dels Micropobles, normalment practicat a través del pervers mecanisme de les subvencions, l’existència de les noves vegueries hauria de permetre millorar l’autonomia municipal i el principi de subsidiarietat dels Micropobles. I ho tenen fàcil si no s’inventen nous models de subvenció concurrent i treballen per a la millora del finançament municipal.
Si això fos així, si no s’acaben aplicant els ja coneguts mecanismes d’influència política a partir de ‘mossegades de gestió’, és a dir, evitant que els partits s’atorguin els seus espais en les vegueries que, al seu torn, comportin les subsegüents maquinàries protocolo-burocràtiques, aleshores pot ser si que tindrà raó el president de la Generalitat quan diu que les Vegueries no generaran més administració innecessària. I els exemples són molts: si una administració ‘superior’ ofereix subvencions per a ‘x’ temes, això vol dir que han de disposar de mecanismes interns, administratius, tècnics i de gestió, per al control i avaluació del procés. I també els ajuntaments han de dedicar esforços administratius, tècnics i de gestió (que normalment no tenen), per a preparar uns projectes i fer uns tràmits que no és segur que els acabin reportant els diners per a fer allò que han sol·licitat. I tot plegat perquè, com més ‘alta’ és l’administració, els seus polítics volen deixar més palès que manen. Una de les maneres de fer-ho, és clar, és donar diners a les més ‘baixes’ però de manera que se’ls hagin de guanyar amb concursos i càlcul de mèrits diversos com si els ajuntaments fossin ONGs.
Les administracions supra locals en canvi, són les que més haurien de vetllar perquè la ciutadania i els territoris no patissin desequilibris mitjançant la planificació, la coordinació d’actuacions intermunicipals i la provisió de serveis i recursos comuns i no cal martiritzar als ajuntaments amb més convocatòries de subvenció per a mil propòsits i objectius diferents.
Ara és el moment doncs, com deia, d’aprofitar que hi haurà una administració superior nova de trinca, per aconseguir menys burocràcia i un finançament més raonable per als Micropobles.
Toni Lloret Grau
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Regidor d’Argençola (Anoia)
www.micropobles.cat
Wednesday, 27 January 2010
POLÍTIQUES SOCIALS
LES POLÍTIQUES SOCIALS I LES PERSONES GRANS: EL VALOR COM A NOVA OPCIÓ.
És ja pràcticament automàtic que quan es parla de persones grans, implícitament o explícita s’entén que és aquest el col·lectiu que s’enduu la major part del pressupost disponible per a despesa social. I això, és clar, equival a qualificar les persones grans com a improductives laboralment i carregoses socialment.
Amb tot, no hi ha ningú que, des de l’acció política, hagi gosat mai retallar cap de les prestacions, econòmiques i/o socials, que amb el pas del temps van configurant el catàleg de suposats beneficis destinats a aquestes persones. Al contrari, la tendència és buscar més i més activitats destinades, sovint des de la més pura vessant lúdica, a ‘dinamitzar’ (o el que és igual: entretenir/distreure) al màxim nombre de membres del col·lectiu. I això fins al punt que tant cert és que hi ha una quasi secreta conceptualització de les persones grans com a ‘càrrega social’ (vist dels de la perspectiva econòmico-pressupostària) com ho és que la gent gran és una reserva potencial de vots que no es pot desmerèixer i per tant, se’ls ha de ‘protegir/distreure’ (vist des de la perspectiva social).
Per altra part, el perfil d’aquest sector social de les persones grans, o persones jubilades aviat anirà canviant en la mesura que també ho estan fent els perfils acadèmics i culturals de la població en general. Això és important perquè portarà o condueix ja a que el recurs del ‘Casal de Gent Gran’ no sigui ja el nucli dels recursos i condueix també a un progressiu canvi d’autopercepció de les persones grans que cada cop acceptaran menys ‘polítiques’ paternalistes proveïdores de recursos lúdics, per a reclamar fonamentadament el seu paper com a integrants de l’esquema social – ciutadans de ple dret – consumidors – lobby social, etc...
Si prenem com a cert doncs el que s’ha escrit fins ara, el més lògic seria començar a destinar esforços polítics en la direcció que reclamen implícitament les persones grans (a banda naturalment de l’eterna i justificada reclamació explícita de millorar les pensions): DONAR VALOR A LA GENT SÈNIOR.
I vull insistir que per aconseguir això, s’ha de continuar oferint recursos lúdics per qui els vulgui, però caldrà encara més treballar en una triple direcció en l’acció política:
a) Cap al propi col·lectiu de les persones grans, amb l’objectiu de, com a mínim, evitar el deteriorament de la seva autoestima. En aquest sentit, darrerament es fan i s’han fet molts esforços amb la vista posada a la millora de la salut física, però el col·lectiu com a tal, particularment el que fa poc temps que s’ha jubilat, continua ubicat socialment en el que abans es coneixia com ‘la classe passiva’. Les tècniques de participació i d’autogestió doncs, han de servir per a invertir aquesta tendència a la baixa autoestima que, alhora, generaria VALOR social en aquest col·lectiu. I en una línia semblant, de la mateixa manera que a les ciutats es posa de moda instal·lar artil·lugis a la via pública per afavorir l’exercici físic de la gent gran, més en la direcció esmentada de generar VALOR aniria, per exemple, aprofitar més les accions impulsades des de la Comissió Europea en el marc de ‘life-long learning’ o altres de semblants.
b) Cap a la ciutadania en general, amb l’objectiu d’equilibrar la balança del punt anterior. És a dir. Per molt que augmentés l’autoestima del col·lectiu de les persones grans, de poc serviria si la ciutadania ‘activa’ no ho sap reconèixer. És per això que caldrà reduir la cada vegada més gran distància entre les persones grans i ‘la resta’. I és per això també que seria fonamental impulsar de forma decidida, sistemàtica i intensa, tot un pla –amb els seus programes corresponents- de treball intergeneracional com a instrument per a re-connectar el teixit social, fer guanyar VALOR a les persones grans i ajudar a percebre’l des de la ciutadania.
c) Cap als grups de dones i feministes, amb l’objectiu que incloguin de forma clara i preferent, el treball transversal amb les dones del col·lectiu de persones grans perquè és fàcil arribar a la conclusió que si la gent gran en general no gaudeix de prou reconeixement (VALOR) social, les dones grans en particular –i més encara si viuen soles- conformen sovint un subgrup doblement castigat, per ser ‘classe passiva’ i per ser dona. Per altra part, i malgrat que el discurs dels drets de les dones sigui teòricament universal, és fàcil pensar que el baix nivell d’autoestima que poden tenir les dones grans en general, les situï en una posició més difícil a l’hora de ‘connectar-se’ amb altres dones i amb la ciutadania i per tant, en una posició més difícil també a l’hora de guanyar VALOR.
Toni Lloret
Gener 2010.
És ja pràcticament automàtic que quan es parla de persones grans, implícitament o explícita s’entén que és aquest el col·lectiu que s’enduu la major part del pressupost disponible per a despesa social. I això, és clar, equival a qualificar les persones grans com a improductives laboralment i carregoses socialment.
Amb tot, no hi ha ningú que, des de l’acció política, hagi gosat mai retallar cap de les prestacions, econòmiques i/o socials, que amb el pas del temps van configurant el catàleg de suposats beneficis destinats a aquestes persones. Al contrari, la tendència és buscar més i més activitats destinades, sovint des de la més pura vessant lúdica, a ‘dinamitzar’ (o el que és igual: entretenir/distreure) al màxim nombre de membres del col·lectiu. I això fins al punt que tant cert és que hi ha una quasi secreta conceptualització de les persones grans com a ‘càrrega social’ (vist dels de la perspectiva econòmico-pressupostària) com ho és que la gent gran és una reserva potencial de vots que no es pot desmerèixer i per tant, se’ls ha de ‘protegir/distreure’ (vist des de la perspectiva social).
Per altra part, el perfil d’aquest sector social de les persones grans, o persones jubilades aviat anirà canviant en la mesura que també ho estan fent els perfils acadèmics i culturals de la població en general. Això és important perquè portarà o condueix ja a que el recurs del ‘Casal de Gent Gran’ no sigui ja el nucli dels recursos i condueix també a un progressiu canvi d’autopercepció de les persones grans que cada cop acceptaran menys ‘polítiques’ paternalistes proveïdores de recursos lúdics, per a reclamar fonamentadament el seu paper com a integrants de l’esquema social – ciutadans de ple dret – consumidors – lobby social, etc...
Si prenem com a cert doncs el que s’ha escrit fins ara, el més lògic seria començar a destinar esforços polítics en la direcció que reclamen implícitament les persones grans (a banda naturalment de l’eterna i justificada reclamació explícita de millorar les pensions): DONAR VALOR A LA GENT SÈNIOR.
I vull insistir que per aconseguir això, s’ha de continuar oferint recursos lúdics per qui els vulgui, però caldrà encara més treballar en una triple direcció en l’acció política:
a) Cap al propi col·lectiu de les persones grans, amb l’objectiu de, com a mínim, evitar el deteriorament de la seva autoestima. En aquest sentit, darrerament es fan i s’han fet molts esforços amb la vista posada a la millora de la salut física, però el col·lectiu com a tal, particularment el que fa poc temps que s’ha jubilat, continua ubicat socialment en el que abans es coneixia com ‘la classe passiva’. Les tècniques de participació i d’autogestió doncs, han de servir per a invertir aquesta tendència a la baixa autoestima que, alhora, generaria VALOR social en aquest col·lectiu. I en una línia semblant, de la mateixa manera que a les ciutats es posa de moda instal·lar artil·lugis a la via pública per afavorir l’exercici físic de la gent gran, més en la direcció esmentada de generar VALOR aniria, per exemple, aprofitar més les accions impulsades des de la Comissió Europea en el marc de ‘life-long learning’ o altres de semblants.
b) Cap a la ciutadania en general, amb l’objectiu d’equilibrar la balança del punt anterior. És a dir. Per molt que augmentés l’autoestima del col·lectiu de les persones grans, de poc serviria si la ciutadania ‘activa’ no ho sap reconèixer. És per això que caldrà reduir la cada vegada més gran distància entre les persones grans i ‘la resta’. I és per això també que seria fonamental impulsar de forma decidida, sistemàtica i intensa, tot un pla –amb els seus programes corresponents- de treball intergeneracional com a instrument per a re-connectar el teixit social, fer guanyar VALOR a les persones grans i ajudar a percebre’l des de la ciutadania.
c) Cap als grups de dones i feministes, amb l’objectiu que incloguin de forma clara i preferent, el treball transversal amb les dones del col·lectiu de persones grans perquè és fàcil arribar a la conclusió que si la gent gran en general no gaudeix de prou reconeixement (VALOR) social, les dones grans en particular –i més encara si viuen soles- conformen sovint un subgrup doblement castigat, per ser ‘classe passiva’ i per ser dona. Per altra part, i malgrat que el discurs dels drets de les dones sigui teòricament universal, és fàcil pensar que el baix nivell d’autoestima que poden tenir les dones grans en general, les situï en una posició més difícil a l’hora de ‘connectar-se’ amb altres dones i amb la ciutadania i per tant, en una posició més difícil també a l’hora de guanyar VALOR.
Toni Lloret
Gener 2010.
Tuesday, 15 December 2009
GESTIO MUNICIPAL
LA BONA GESTIÓ
Parlàvem l’altre dia amb uns periodistes sobre Micropobles i la gestió dels seus ajuntaments i em van fer una reflexió d’aquelles que de primer hi pares poca atenció, però que queden instal·lades al cervell fins que al cap d’una estona reneixen prenent tota la seva magnitud.
Aquests periodistes –pel que jo vaig entendre-, posaven en dubte la capacitat de gestió dels electes municipals. Però pel sentit de les seves paraules, no es tractava d’un dubte censurador; més aviat crec que es referien al que ells consideraven una possible manca de formació en alguns casos (i que no té res a veure amb la ignorància).
Com sempre, aquesta mena de comentaris estan molt condicionats pel moment en els que s’emeten. Vull dir que si aquell hagués estat el centre de la conversa i s’hagués produït amb el temps suficient com per a debatre-ho amb la calma que requereix una qüestió de tanta magnitud, possiblement jo li hauria pogut expressar molt més adientment el meu parer del que ho vaig fer.
Tot just amb dues frases, li deia que els partits polítics ja ofereixen formació als seus electes i, ben justificadament, ells va posar una cara de ‘..si tu ho dius !...’. Tenen tota la raó. Si que és cert que els partits proporcionen formació als seus electes, però això no significa que aquests la segueixin i no vol dir tampoc que la formació sigui la més adient a les necessitats de cada electe en el seu lloc (parlant de gestió municipal, és clar).
La formació hi és i hi ha de ser, però evidentment no garanteix la immunitat contra les atzagaiades. Això també s’ha de dir.
Però tampoc crec que el debat central hagi de ser la quantitat de cursos i cursets que qualsevol electe hagi fet. Hi ha molts exemples d’electes de Micropobles amb formació superior: L’alcaldessa d’Alfés (Segrià) és titulada en filologia anglesa per Oxford; l’alcaldessa d’Alpens (Lluçanès) és geògrafa i la de Vallfogona de Ripollès (Ripollès) és llicenciada en ciències polítiques; l’alcalde de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà) és doctor en història; l’alcalde de Colomers (Baix Empordà) és mestre; etc... I no és menys cert que molts altres electes, sense titulació universitària, són, en vista dels resultats, excel·lents gestors.
Des del meu punt de vista, el que m’insinuaven els periodistes era cert com a mínim en part, perquè parlant de la gestió municipal en Micropobles o en grans ciutats, no n’hi ha prou amb una eventual oferta formativa dels partits, segurament seria bo que, per als electes que ho siguin per primer cop, les diputacions o els consells comarcals els haurien de proporcionar una formació bàsica obligatòria sobre aspectes instrumentals, el desconeixement dels quals roba temps i ocasionalment provoca errades. Vull dir que, malgrat que òbviament ja hi ha el personal tècnic municipal, saber com es confecciona un pressupost, què són les partides, quins són els tràmits legals bàsics en un ajuntament, etc.., donaria agilitat i més seguretat als nous electes.
Amb tot, això no garantiria una bona gestió (com tampoc no està garantida en les ciutats), i no ho garantiria perquè tampoc no crec que s’hagi definit ben bé què és una ‘bona gestió’ en un ajuntament de la dimensió que sigui. Per tant, segurament aquest hauria de ser el primer pas, és a dir, posar-nos d’acord en si ‘bona gestió’ vol dir ser capaç d’estalviar molts diners del pressupost, o vol dir ser capaç de captar moltes subvencions o fer moltes obres o aconseguir que tot quedi igual perquè es consideri que el millor és no tocar res, etc...,
I quan hi hagi un acord del què significa ‘bona gestió’, possiblement començaria a ser imprescindible aleshores formar els electes en tècniques de treball en equip, tècniques de comunicació, gestió de projectes, etc... Una llista inacabable d’accions formatives, totes elles útils i necessàries i que molt probablement no es proporcionarien mai als electes perquè la gestió municipal, sobretot en els Micropobles, és més una qüestió íntima de cada ajuntament que no pas quelcom amb transcendència pública. I això és així perquè als partits polítics en general, els interessa més comptar electes l’endemà de les eleccions que no pas saber com ho poden fer per assolir nivells d’excel·lència en els ajuntaments que governen. El que compta és els resultat electoral, no la gestió.
Toni Lloret Grau
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Parlàvem l’altre dia amb uns periodistes sobre Micropobles i la gestió dels seus ajuntaments i em van fer una reflexió d’aquelles que de primer hi pares poca atenció, però que queden instal·lades al cervell fins que al cap d’una estona reneixen prenent tota la seva magnitud.
Aquests periodistes –pel que jo vaig entendre-, posaven en dubte la capacitat de gestió dels electes municipals. Però pel sentit de les seves paraules, no es tractava d’un dubte censurador; més aviat crec que es referien al que ells consideraven una possible manca de formació en alguns casos (i que no té res a veure amb la ignorància).
Com sempre, aquesta mena de comentaris estan molt condicionats pel moment en els que s’emeten. Vull dir que si aquell hagués estat el centre de la conversa i s’hagués produït amb el temps suficient com per a debatre-ho amb la calma que requereix una qüestió de tanta magnitud, possiblement jo li hauria pogut expressar molt més adientment el meu parer del que ho vaig fer.
Tot just amb dues frases, li deia que els partits polítics ja ofereixen formació als seus electes i, ben justificadament, ells va posar una cara de ‘..si tu ho dius !...’. Tenen tota la raó. Si que és cert que els partits proporcionen formació als seus electes, però això no significa que aquests la segueixin i no vol dir tampoc que la formació sigui la més adient a les necessitats de cada electe en el seu lloc (parlant de gestió municipal, és clar).
La formació hi és i hi ha de ser, però evidentment no garanteix la immunitat contra les atzagaiades. Això també s’ha de dir.
Però tampoc crec que el debat central hagi de ser la quantitat de cursos i cursets que qualsevol electe hagi fet. Hi ha molts exemples d’electes de Micropobles amb formació superior: L’alcaldessa d’Alfés (Segrià) és titulada en filologia anglesa per Oxford; l’alcaldessa d’Alpens (Lluçanès) és geògrafa i la de Vallfogona de Ripollès (Ripollès) és llicenciada en ciències polítiques; l’alcalde de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà) és doctor en història; l’alcalde de Colomers (Baix Empordà) és mestre; etc... I no és menys cert que molts altres electes, sense titulació universitària, són, en vista dels resultats, excel·lents gestors.
Des del meu punt de vista, el que m’insinuaven els periodistes era cert com a mínim en part, perquè parlant de la gestió municipal en Micropobles o en grans ciutats, no n’hi ha prou amb una eventual oferta formativa dels partits, segurament seria bo que, per als electes que ho siguin per primer cop, les diputacions o els consells comarcals els haurien de proporcionar una formació bàsica obligatòria sobre aspectes instrumentals, el desconeixement dels quals roba temps i ocasionalment provoca errades. Vull dir que, malgrat que òbviament ja hi ha el personal tècnic municipal, saber com es confecciona un pressupost, què són les partides, quins són els tràmits legals bàsics en un ajuntament, etc.., donaria agilitat i més seguretat als nous electes.
Amb tot, això no garantiria una bona gestió (com tampoc no està garantida en les ciutats), i no ho garantiria perquè tampoc no crec que s’hagi definit ben bé què és una ‘bona gestió’ en un ajuntament de la dimensió que sigui. Per tant, segurament aquest hauria de ser el primer pas, és a dir, posar-nos d’acord en si ‘bona gestió’ vol dir ser capaç d’estalviar molts diners del pressupost, o vol dir ser capaç de captar moltes subvencions o fer moltes obres o aconseguir que tot quedi igual perquè es consideri que el millor és no tocar res, etc...,
I quan hi hagi un acord del què significa ‘bona gestió’, possiblement començaria a ser imprescindible aleshores formar els electes en tècniques de treball en equip, tècniques de comunicació, gestió de projectes, etc... Una llista inacabable d’accions formatives, totes elles útils i necessàries i que molt probablement no es proporcionarien mai als electes perquè la gestió municipal, sobretot en els Micropobles, és més una qüestió íntima de cada ajuntament que no pas quelcom amb transcendència pública. I això és així perquè als partits polítics en general, els interessa més comptar electes l’endemà de les eleccions que no pas saber com ho poden fer per assolir nivells d’excel·lència en els ajuntaments que governen. El que compta és els resultat electoral, no la gestió.
Toni Lloret Grau
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Tuesday, 1 December 2009
EL TERRITORI
EL TERRITORI
Que qualsevol país ha de tenir el seu territori ordenat, endreçat i etiquetat, sembla evident i, de fet, costaria trobar algú que no aboni aquesta afirmació. Jo, és clar, tampoc no diré el contrari.
El que ja costa una mica més és trobar països en els que no es faci o no s’hagi fet un bon debat sobre com s’ha d’ordenar el territori o, el que és el mateix, quin és el valor que se li dona. I no em refereixo pas al valor pecuniari que pugui tenir el sòl aquí o allà, sinó el valor social i polític. Dit d’una altra forma, un bon debat sobre què significa la ruralitat, la zona urbana i l’espai natural en un país, en aquest cas, com el nostre. Debats que han d’anar més enllà de la formal participació en la redacció dels Plans Territorials.
Fa uns quants anys algú va encarregar al Sr. Roca Junyent la coordinació d’un informe –que ara es coneix amb el seu cognom- sobre l’ordenació dels municipis a Catalunya (no del territori en sentit genèric, però s’hi apropava). Un informe que sembla ser que situava com a una de les conclusions la necessitat d’agregar municipis petits, segurament a semblança del que ja fa anys es va fer en ens països nòrdics.
Com deia, ja fa anys d’això i ara no sé dir si per a fer aquest informe es va escoltar a algú que no fos acadèmic d’anomenada o polític de capital. Tampoc sé si es va consultar els veïns del meu poble (jo aleshores no hi era), però ho dubto. El cas és que d’aquest famós Informe Roca ja quasi no se’n parla i, si de cas es fa, els comentaris solen prendre un sentit queixós més que no pas de lloança.
D’ençà d’aleshores s’han anat fent els diversos Plans Territorials i ara ja tenim el país pràcticament ‘qualificat’ que no vol pas dir necessàriament ordenat.
Ara des dels pobles, ja sabem que la gent que més mana dels de Barcelona, ha decidit on podem i on no podem fer una casa, una granja o rehabilitar una masia. El que no sabem és per què des de la capital ens han d’imposar aquesta mena de coses sense preguntar o, com a mínim i segurament més important, sense que abans ens hagin explicat quina idea de país tenen, si és que en tenen, és clar. Però jo vull creure que sí, que alguna idea hi ha en aquells despatxos plens de gent de ciutat que es dediquen a ‘ordenar’ el territori dels altres que és al que ells i elles van a descansar els caps de setmana o on hi tenen alguna segona residència. El que no sé endevinar és quina és aquesta idea de país. No s’ha explicat o, si s’ha fet, és a ciutat amb els grans acadèmics i polítics importants.
Hi ha vida més enllà de St. Just Desvern i més enllà de St. Fost de Campsentelles. Més ben dit, hi ha tot un país en el que hi viuen menys persones però és que no tothom ha de viure a la capital i no tothom hi vol viure.
Si ara fa 30 anys de la ‘revolució dels moviments veïnals’, pot ser seria hora de que comenci una modesta revolució dels que no vivim a les grans ciutats per a poder participar en un debat seriós i transcendent sobre el territori del nostre país.
Toni Lloret (Argençola – Anoia)
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya
www.micropobles.cat
Que qualsevol país ha de tenir el seu territori ordenat, endreçat i etiquetat, sembla evident i, de fet, costaria trobar algú que no aboni aquesta afirmació. Jo, és clar, tampoc no diré el contrari.
El que ja costa una mica més és trobar països en els que no es faci o no s’hagi fet un bon debat sobre com s’ha d’ordenar el territori o, el que és el mateix, quin és el valor que se li dona. I no em refereixo pas al valor pecuniari que pugui tenir el sòl aquí o allà, sinó el valor social i polític. Dit d’una altra forma, un bon debat sobre què significa la ruralitat, la zona urbana i l’espai natural en un país, en aquest cas, com el nostre. Debats que han d’anar més enllà de la formal participació en la redacció dels Plans Territorials.
Fa uns quants anys algú va encarregar al Sr. Roca Junyent la coordinació d’un informe –que ara es coneix amb el seu cognom- sobre l’ordenació dels municipis a Catalunya (no del territori en sentit genèric, però s’hi apropava). Un informe que sembla ser que situava com a una de les conclusions la necessitat d’agregar municipis petits, segurament a semblança del que ja fa anys es va fer en ens països nòrdics.
Com deia, ja fa anys d’això i ara no sé dir si per a fer aquest informe es va escoltar a algú que no fos acadèmic d’anomenada o polític de capital. Tampoc sé si es va consultar els veïns del meu poble (jo aleshores no hi era), però ho dubto. El cas és que d’aquest famós Informe Roca ja quasi no se’n parla i, si de cas es fa, els comentaris solen prendre un sentit queixós més que no pas de lloança.
D’ençà d’aleshores s’han anat fent els diversos Plans Territorials i ara ja tenim el país pràcticament ‘qualificat’ que no vol pas dir necessàriament ordenat.
Ara des dels pobles, ja sabem que la gent que més mana dels de Barcelona, ha decidit on podem i on no podem fer una casa, una granja o rehabilitar una masia. El que no sabem és per què des de la capital ens han d’imposar aquesta mena de coses sense preguntar o, com a mínim i segurament més important, sense que abans ens hagin explicat quina idea de país tenen, si és que en tenen, és clar. Però jo vull creure que sí, que alguna idea hi ha en aquells despatxos plens de gent de ciutat que es dediquen a ‘ordenar’ el territori dels altres que és al que ells i elles van a descansar els caps de setmana o on hi tenen alguna segona residència. El que no sé endevinar és quina és aquesta idea de país. No s’ha explicat o, si s’ha fet, és a ciutat amb els grans acadèmics i polítics importants.
Hi ha vida més enllà de St. Just Desvern i més enllà de St. Fost de Campsentelles. Més ben dit, hi ha tot un país en el que hi viuen menys persones però és que no tothom ha de viure a la capital i no tothom hi vol viure.
Si ara fa 30 anys de la ‘revolució dels moviments veïnals’, pot ser seria hora de que comenci una modesta revolució dels que no vivim a les grans ciutats per a poder participar en un debat seriós i transcendent sobre el territori del nostre país.
Toni Lloret (Argençola – Anoia)
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya
www.micropobles.cat
Monday, 9 November 2009
POLITICA I PSICOLOGIA
POLÍTICA I PSICOLOGIA
Essent la psicologia una ciència de les classificables com ‘humana’, en el sentit que s’ocupa principalment dels comportaments dels éssers humans, no ha de semblar rar que es pugui combinar amb la política, una altra de les ‘ciències’ (en aquest cas entre cometes) humanes.
De fet, una i altra ja fa temps que col·laboren, però més aviat ho fan des de la ‘filial’ de la psicologia que és el màrkening, és a dir, des de la perspectiva d’ajudar a vendre un eslògan –o una simple acció- política. El que ja no s’estila tant és la pràctica de l’anàlisi psicològica de la política aplicada.
I des d’aquesta vessant, la meva intenció no és pas la de dictar doctrina, ni la d’encetar saberuts i profunds anàlisis teòrics. Em plantejo tant sols algunes prudents reflexions tant discutibles com es vulgui, però que, a aquestes alçades, crec necessàries.
La primera i a dia d’avui imprescindible, fa referència, és clar a la corrupció de polítics (que no és igual a la corrupció política). Un fenomen aquest que, a banda de basar-se en l’aspecte més evident que és el del lucre, jo fonamentaria també en una mena de narcisisme omnipotent.
Efectivament, si fem un repàs intuïtiu als recents casos de corrupció de polítics, és fàcil adonar-se que les persones implicades acostumen a ser gent benestant; o sigui que no parteixen de la posició de pobres per a voler fer-se rics, sinó que tot i que potser alguns d’ells no entrarien en la categoria de milionaris, si que tenen una vida prou acomodada com per no haver de patir per si arriben a final de mes. Alhora, aquestes persones també solen ser càrrecs polítics de segona fila en actiu o ‘ex’ de primera o segona fila.
I per què doncs algú que no necessitaria arriscar-se a delinquir ho fa, tot i havent pogut veure com altres en situacions semblants han estat descoberts i castigats ?. La meva resposta a aquesta pregunta és la que apuntava suara: per ‘narcisisme omnipotent’.
Fer de polític de segona fila o ser un ‘ex’ conscient de que ja no hi ha opcions de tornar a la palestra o de que s’ha tocat sostre, és quelcom que la major part assumeixen plenament perquè saben què volen i saben per què ho volen, sempre des de la perspectiva d’un bon principi de la realitat (no deixaran de ser qui són per assumir segons quin càrrec). Alguns altres però, acaben assimilant-se amb el lloc que ocupen, és a dir que acaben considerant que ‘la ciutat són ells’ o que ‘són imprescindibles per..’i que per tant el benefici de la ciutat ha de ser també el seu benefici perquè aquella sense ells no seria res. Algú en podria dir despotisme d’això.
Per tant doncs, i des del meu punt de vista, la corrupció d’alguns polítics no és només una qüestió de diners, és també quelcom relacionat amb l’exercici del poder i del lideratge (o quelcom relacionat amb la fantasia de voler reviure episodis de poder i lideratge). I és que si algú es pensava que la democràcia és per sí mateixa un antídot contra la tirania, va errat. Per a una personalitat altament narcisista, el fet de guanyar unes eleccions o de que el guanyador els situï en una posició de privilegi, pot significar un bon nutrient que alimenti la seva sensació d’omnipotència que, al seu torn, els ajudarà a situar-se per damunt del bé i del mal. D’aquí al despotisme i la tirania –amb pàtina democràtica- hi va un sol pas.
La segona reflexió, lligada a la primera, fa referència a les organitzacions polítiques com a instruments que potencialment emparen i donen pàtina ideològica als comportaments dels seus integrants.
Algú que intenti adherir-se a un partit polític, dels més anomenats, no haurà de passar massa filtres. De fet i sovint, només caldrà que posi les seves dades en un formulari d’internet i serà benvingut. Estic convençut que qualsevol amb pocs escrúpols ideològics, podria adherir-se a quatre o cinc partits alhora i no passaria gran cosa excepte, és clar, si arribés el moment d’encapçalar o formar part d’alguna candidatura concreta. En aquest punt és en el que els ‘amos’ de les sigles demanarien alguna prova de fidelitat i els altres mostrarien algun tipus de sorpresa i decepció. Però si el dels pocs escrúpols ideològics decideix canviar-se de bàndol, els de la decepció el beneiran i els primers faran veure que s’enfaden. Però al capdavall, el dels pocs escrúpols, continuarà sent alcalde o regidor o president o el que sigui.
I és que la quantitat d’adherits, per a un partit polític, és un dels indicadors més clars de la seva potència en l’entorn social que li sigui propi. Per tant doncs, estem parlant de quantitat i no de qualitat perquè a les organitzacions polítiques, no només els calen vots a les eleccions, també els cal demostrar el màxim de musculatura possible perquè molts d’ells, consideren que la seva fortalesa no rau tant en el seu ideari, com en el nombre de vegades que són esmentats beneficiosament a la premsa.
Estic suggerint que els que es vulguin adherir a un partit polític hagin de passar tests psicològics ?. No, el que sí que vull dir és que els partits, com a organitzacions socials peculiars que són, haurien de començar a pensar en primar la mesura del grau de penetració social de les seves idees, més que no pas la mesura de penetració dels seus adherits.
Sé, efectivament que aquesta darrera és una afirmació ingènua. Els anomenats estrategs electorals dels aparells dels partits, segur que em mirarien em condescendència i amb un somriure als llavis. Però algun dia algú d’algun partit haurà de començar a pensar-hi, perquè el fet que a hores d’ara, la major part de partits polítics atorguin valor suprem al ‘quant gestionem’ (així, a seques) i no n’atorguin o sigui secundari el ‘sustentem unes idees que orienten la gestió que ens encomanen els votants’, posa el sistema de partits en risc perquè els partits polítics, com a organitzacions socials que són, també poden esdevenir despòtiques i per tant, voler-se imposar per a pesar més i no per a pensar més.
Toni Lloret Grau
Psicòleg i escriptor
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Essent la psicologia una ciència de les classificables com ‘humana’, en el sentit que s’ocupa principalment dels comportaments dels éssers humans, no ha de semblar rar que es pugui combinar amb la política, una altra de les ‘ciències’ (en aquest cas entre cometes) humanes.
De fet, una i altra ja fa temps que col·laboren, però més aviat ho fan des de la ‘filial’ de la psicologia que és el màrkening, és a dir, des de la perspectiva d’ajudar a vendre un eslògan –o una simple acció- política. El que ja no s’estila tant és la pràctica de l’anàlisi psicològica de la política aplicada.
I des d’aquesta vessant, la meva intenció no és pas la de dictar doctrina, ni la d’encetar saberuts i profunds anàlisis teòrics. Em plantejo tant sols algunes prudents reflexions tant discutibles com es vulgui, però que, a aquestes alçades, crec necessàries.
La primera i a dia d’avui imprescindible, fa referència, és clar a la corrupció de polítics (que no és igual a la corrupció política). Un fenomen aquest que, a banda de basar-se en l’aspecte més evident que és el del lucre, jo fonamentaria també en una mena de narcisisme omnipotent.
Efectivament, si fem un repàs intuïtiu als recents casos de corrupció de polítics, és fàcil adonar-se que les persones implicades acostumen a ser gent benestant; o sigui que no parteixen de la posició de pobres per a voler fer-se rics, sinó que tot i que potser alguns d’ells no entrarien en la categoria de milionaris, si que tenen una vida prou acomodada com per no haver de patir per si arriben a final de mes. Alhora, aquestes persones també solen ser càrrecs polítics de segona fila en actiu o ‘ex’ de primera o segona fila.
I per què doncs algú que no necessitaria arriscar-se a delinquir ho fa, tot i havent pogut veure com altres en situacions semblants han estat descoberts i castigats ?. La meva resposta a aquesta pregunta és la que apuntava suara: per ‘narcisisme omnipotent’.
Fer de polític de segona fila o ser un ‘ex’ conscient de que ja no hi ha opcions de tornar a la palestra o de que s’ha tocat sostre, és quelcom que la major part assumeixen plenament perquè saben què volen i saben per què ho volen, sempre des de la perspectiva d’un bon principi de la realitat (no deixaran de ser qui són per assumir segons quin càrrec). Alguns altres però, acaben assimilant-se amb el lloc que ocupen, és a dir que acaben considerant que ‘la ciutat són ells’ o que ‘són imprescindibles per..’i que per tant el benefici de la ciutat ha de ser també el seu benefici perquè aquella sense ells no seria res. Algú en podria dir despotisme d’això.
Per tant doncs, i des del meu punt de vista, la corrupció d’alguns polítics no és només una qüestió de diners, és també quelcom relacionat amb l’exercici del poder i del lideratge (o quelcom relacionat amb la fantasia de voler reviure episodis de poder i lideratge). I és que si algú es pensava que la democràcia és per sí mateixa un antídot contra la tirania, va errat. Per a una personalitat altament narcisista, el fet de guanyar unes eleccions o de que el guanyador els situï en una posició de privilegi, pot significar un bon nutrient que alimenti la seva sensació d’omnipotència que, al seu torn, els ajudarà a situar-se per damunt del bé i del mal. D’aquí al despotisme i la tirania –amb pàtina democràtica- hi va un sol pas.
La segona reflexió, lligada a la primera, fa referència a les organitzacions polítiques com a instruments que potencialment emparen i donen pàtina ideològica als comportaments dels seus integrants.
Algú que intenti adherir-se a un partit polític, dels més anomenats, no haurà de passar massa filtres. De fet i sovint, només caldrà que posi les seves dades en un formulari d’internet i serà benvingut. Estic convençut que qualsevol amb pocs escrúpols ideològics, podria adherir-se a quatre o cinc partits alhora i no passaria gran cosa excepte, és clar, si arribés el moment d’encapçalar o formar part d’alguna candidatura concreta. En aquest punt és en el que els ‘amos’ de les sigles demanarien alguna prova de fidelitat i els altres mostrarien algun tipus de sorpresa i decepció. Però si el dels pocs escrúpols ideològics decideix canviar-se de bàndol, els de la decepció el beneiran i els primers faran veure que s’enfaden. Però al capdavall, el dels pocs escrúpols, continuarà sent alcalde o regidor o president o el que sigui.
I és que la quantitat d’adherits, per a un partit polític, és un dels indicadors més clars de la seva potència en l’entorn social que li sigui propi. Per tant doncs, estem parlant de quantitat i no de qualitat perquè a les organitzacions polítiques, no només els calen vots a les eleccions, també els cal demostrar el màxim de musculatura possible perquè molts d’ells, consideren que la seva fortalesa no rau tant en el seu ideari, com en el nombre de vegades que són esmentats beneficiosament a la premsa.
Estic suggerint que els que es vulguin adherir a un partit polític hagin de passar tests psicològics ?. No, el que sí que vull dir és que els partits, com a organitzacions socials peculiars que són, haurien de començar a pensar en primar la mesura del grau de penetració social de les seves idees, més que no pas la mesura de penetració dels seus adherits.
Sé, efectivament que aquesta darrera és una afirmació ingènua. Els anomenats estrategs electorals dels aparells dels partits, segur que em mirarien em condescendència i amb un somriure als llavis. Però algun dia algú d’algun partit haurà de començar a pensar-hi, perquè el fet que a hores d’ara, la major part de partits polítics atorguin valor suprem al ‘quant gestionem’ (així, a seques) i no n’atorguin o sigui secundari el ‘sustentem unes idees que orienten la gestió que ens encomanen els votants’, posa el sistema de partits en risc perquè els partits polítics, com a organitzacions socials que són, també poden esdevenir despòtiques i per tant, voler-se imposar per a pesar més i no per a pensar més.
Toni Lloret Grau
Psicòleg i escriptor
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Subscribe to:
Posts (Atom)