LA BONA GESTIÓ
Parlàvem l’altre dia amb uns periodistes sobre Micropobles i la gestió dels seus ajuntaments i em van fer una reflexió d’aquelles que de primer hi pares poca atenció, però que queden instal·lades al cervell fins que al cap d’una estona reneixen prenent tota la seva magnitud.
Aquests periodistes –pel que jo vaig entendre-, posaven en dubte la capacitat de gestió dels electes municipals. Però pel sentit de les seves paraules, no es tractava d’un dubte censurador; més aviat crec que es referien al que ells consideraven una possible manca de formació en alguns casos (i que no té res a veure amb la ignorància).
Com sempre, aquesta mena de comentaris estan molt condicionats pel moment en els que s’emeten. Vull dir que si aquell hagués estat el centre de la conversa i s’hagués produït amb el temps suficient com per a debatre-ho amb la calma que requereix una qüestió de tanta magnitud, possiblement jo li hauria pogut expressar molt més adientment el meu parer del que ho vaig fer.
Tot just amb dues frases, li deia que els partits polítics ja ofereixen formació als seus electes i, ben justificadament, ells va posar una cara de ‘..si tu ho dius !...’. Tenen tota la raó. Si que és cert que els partits proporcionen formació als seus electes, però això no significa que aquests la segueixin i no vol dir tampoc que la formació sigui la més adient a les necessitats de cada electe en el seu lloc (parlant de gestió municipal, és clar).
La formació hi és i hi ha de ser, però evidentment no garanteix la immunitat contra les atzagaiades. Això també s’ha de dir.
Però tampoc crec que el debat central hagi de ser la quantitat de cursos i cursets que qualsevol electe hagi fet. Hi ha molts exemples d’electes de Micropobles amb formació superior: L’alcaldessa d’Alfés (Segrià) és titulada en filologia anglesa per Oxford; l’alcaldessa d’Alpens (Lluçanès) és geògrafa i la de Vallfogona de Ripollès (Ripollès) és llicenciada en ciències polítiques; l’alcalde de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà) és doctor en història; l’alcalde de Colomers (Baix Empordà) és mestre; etc... I no és menys cert que molts altres electes, sense titulació universitària, són, en vista dels resultats, excel·lents gestors.
Des del meu punt de vista, el que m’insinuaven els periodistes era cert com a mínim en part, perquè parlant de la gestió municipal en Micropobles o en grans ciutats, no n’hi ha prou amb una eventual oferta formativa dels partits, segurament seria bo que, per als electes que ho siguin per primer cop, les diputacions o els consells comarcals els haurien de proporcionar una formació bàsica obligatòria sobre aspectes instrumentals, el desconeixement dels quals roba temps i ocasionalment provoca errades. Vull dir que, malgrat que òbviament ja hi ha el personal tècnic municipal, saber com es confecciona un pressupost, què són les partides, quins són els tràmits legals bàsics en un ajuntament, etc.., donaria agilitat i més seguretat als nous electes.
Amb tot, això no garantiria una bona gestió (com tampoc no està garantida en les ciutats), i no ho garantiria perquè tampoc no crec que s’hagi definit ben bé què és una ‘bona gestió’ en un ajuntament de la dimensió que sigui. Per tant, segurament aquest hauria de ser el primer pas, és a dir, posar-nos d’acord en si ‘bona gestió’ vol dir ser capaç d’estalviar molts diners del pressupost, o vol dir ser capaç de captar moltes subvencions o fer moltes obres o aconseguir que tot quedi igual perquè es consideri que el millor és no tocar res, etc...,
I quan hi hagi un acord del què significa ‘bona gestió’, possiblement començaria a ser imprescindible aleshores formar els electes en tècniques de treball en equip, tècniques de comunicació, gestió de projectes, etc... Una llista inacabable d’accions formatives, totes elles útils i necessàries i que molt probablement no es proporcionarien mai als electes perquè la gestió municipal, sobretot en els Micropobles, és més una qüestió íntima de cada ajuntament que no pas quelcom amb transcendència pública. I això és així perquè als partits polítics en general, els interessa més comptar electes l’endemà de les eleccions que no pas saber com ho poden fer per assolir nivells d’excel·lència en els ajuntaments que governen. El que compta és els resultat electoral, no la gestió.
Toni Lloret Grau
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya.
Tuesday, 15 December 2009
Tuesday, 1 December 2009
EL TERRITORI
EL TERRITORI
Que qualsevol país ha de tenir el seu territori ordenat, endreçat i etiquetat, sembla evident i, de fet, costaria trobar algú que no aboni aquesta afirmació. Jo, és clar, tampoc no diré el contrari.
El que ja costa una mica més és trobar països en els que no es faci o no s’hagi fet un bon debat sobre com s’ha d’ordenar el territori o, el que és el mateix, quin és el valor que se li dona. I no em refereixo pas al valor pecuniari que pugui tenir el sòl aquí o allà, sinó el valor social i polític. Dit d’una altra forma, un bon debat sobre què significa la ruralitat, la zona urbana i l’espai natural en un país, en aquest cas, com el nostre. Debats que han d’anar més enllà de la formal participació en la redacció dels Plans Territorials.
Fa uns quants anys algú va encarregar al Sr. Roca Junyent la coordinació d’un informe –que ara es coneix amb el seu cognom- sobre l’ordenació dels municipis a Catalunya (no del territori en sentit genèric, però s’hi apropava). Un informe que sembla ser que situava com a una de les conclusions la necessitat d’agregar municipis petits, segurament a semblança del que ja fa anys es va fer en ens països nòrdics.
Com deia, ja fa anys d’això i ara no sé dir si per a fer aquest informe es va escoltar a algú que no fos acadèmic d’anomenada o polític de capital. Tampoc sé si es va consultar els veïns del meu poble (jo aleshores no hi era), però ho dubto. El cas és que d’aquest famós Informe Roca ja quasi no se’n parla i, si de cas es fa, els comentaris solen prendre un sentit queixós més que no pas de lloança.
D’ençà d’aleshores s’han anat fent els diversos Plans Territorials i ara ja tenim el país pràcticament ‘qualificat’ que no vol pas dir necessàriament ordenat.
Ara des dels pobles, ja sabem que la gent que més mana dels de Barcelona, ha decidit on podem i on no podem fer una casa, una granja o rehabilitar una masia. El que no sabem és per què des de la capital ens han d’imposar aquesta mena de coses sense preguntar o, com a mínim i segurament més important, sense que abans ens hagin explicat quina idea de país tenen, si és que en tenen, és clar. Però jo vull creure que sí, que alguna idea hi ha en aquells despatxos plens de gent de ciutat que es dediquen a ‘ordenar’ el territori dels altres que és al que ells i elles van a descansar els caps de setmana o on hi tenen alguna segona residència. El que no sé endevinar és quina és aquesta idea de país. No s’ha explicat o, si s’ha fet, és a ciutat amb els grans acadèmics i polítics importants.
Hi ha vida més enllà de St. Just Desvern i més enllà de St. Fost de Campsentelles. Més ben dit, hi ha tot un país en el que hi viuen menys persones però és que no tothom ha de viure a la capital i no tothom hi vol viure.
Si ara fa 30 anys de la ‘revolució dels moviments veïnals’, pot ser seria hora de que comenci una modesta revolució dels que no vivim a les grans ciutats per a poder participar en un debat seriós i transcendent sobre el territori del nostre país.
Toni Lloret (Argençola – Anoia)
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya
www.micropobles.cat
Que qualsevol país ha de tenir el seu territori ordenat, endreçat i etiquetat, sembla evident i, de fet, costaria trobar algú que no aboni aquesta afirmació. Jo, és clar, tampoc no diré el contrari.
El que ja costa una mica més és trobar països en els que no es faci o no s’hagi fet un bon debat sobre com s’ha d’ordenar el territori o, el que és el mateix, quin és el valor que se li dona. I no em refereixo pas al valor pecuniari que pugui tenir el sòl aquí o allà, sinó el valor social i polític. Dit d’una altra forma, un bon debat sobre què significa la ruralitat, la zona urbana i l’espai natural en un país, en aquest cas, com el nostre. Debats que han d’anar més enllà de la formal participació en la redacció dels Plans Territorials.
Fa uns quants anys algú va encarregar al Sr. Roca Junyent la coordinació d’un informe –que ara es coneix amb el seu cognom- sobre l’ordenació dels municipis a Catalunya (no del territori en sentit genèric, però s’hi apropava). Un informe que sembla ser que situava com a una de les conclusions la necessitat d’agregar municipis petits, segurament a semblança del que ja fa anys es va fer en ens països nòrdics.
Com deia, ja fa anys d’això i ara no sé dir si per a fer aquest informe es va escoltar a algú que no fos acadèmic d’anomenada o polític de capital. Tampoc sé si es va consultar els veïns del meu poble (jo aleshores no hi era), però ho dubto. El cas és que d’aquest famós Informe Roca ja quasi no se’n parla i, si de cas es fa, els comentaris solen prendre un sentit queixós més que no pas de lloança.
D’ençà d’aleshores s’han anat fent els diversos Plans Territorials i ara ja tenim el país pràcticament ‘qualificat’ que no vol pas dir necessàriament ordenat.
Ara des dels pobles, ja sabem que la gent que més mana dels de Barcelona, ha decidit on podem i on no podem fer una casa, una granja o rehabilitar una masia. El que no sabem és per què des de la capital ens han d’imposar aquesta mena de coses sense preguntar o, com a mínim i segurament més important, sense que abans ens hagin explicat quina idea de país tenen, si és que en tenen, és clar. Però jo vull creure que sí, que alguna idea hi ha en aquells despatxos plens de gent de ciutat que es dediquen a ‘ordenar’ el territori dels altres que és al que ells i elles van a descansar els caps de setmana o on hi tenen alguna segona residència. El que no sé endevinar és quina és aquesta idea de país. No s’ha explicat o, si s’ha fet, és a ciutat amb els grans acadèmics i polítics importants.
Hi ha vida més enllà de St. Just Desvern i més enllà de St. Fost de Campsentelles. Més ben dit, hi ha tot un país en el que hi viuen menys persones però és que no tothom ha de viure a la capital i no tothom hi vol viure.
Si ara fa 30 anys de la ‘revolució dels moviments veïnals’, pot ser seria hora de que comenci una modesta revolució dels que no vivim a les grans ciutats per a poder participar en un debat seriós i transcendent sobre el territori del nostre país.
Toni Lloret (Argençola – Anoia)
Psicòleg
President de l’Associació de Micropobles de Catalunya
www.micropobles.cat
Subscribe to:
Posts (Atom)